L’amor és un dels temes més tocats en l’art. Ja sigui al teatre, la pintura, la música o les puntes de coixí, el cert és que tothom té alguna cosa a dir sobre l’amor i, no ens enganyem, cada cop és més difícil dir quelcom interessant o diferent, això quan la peça no cau de quatre potes en els tòpics més rancis i suats de l’amor romàntic o els estereotips de gènere. Per això 94 minuts té tant de mèrit.
Sílvia Navarro, dramaturga i directora d’aquest petit miracle, ha esquivat tots i cadascun dels paranys a l’hora de crear 94 minuts, i ens regala un muntatge intel·ligent, fresc i net d’estereotips o idees romàntiques que presenta una història d’amor que pretén ser perfecta. Una història fragmentada que avança endavant i endarrere en el temps, per presentar-nos diverses etapes d’una relació que comença com un experiment: és possible crear l’amor autèntic seguint el mètode científic?
Amb l’Àtic 22 muntat a dos vents i els intèrprets a tocar, literalment, Navarro ha creat un text que és com un mecanisme de rellotgeria, que juga no només amb les idees que normalment associem a l’amor sino també amb la dramatúrgia, creant diferents capes i nivells de lectura d’una forma completament natural i un pèl esbojarrada. El text explora un gènere que no té nom en català però que en anglès coneixen perfectament, el dramedy, és a dir, la suma de comèdia més drama. L’equilibri en aquest cas és perfecte, fet que arrodoneix encara més la peça.
Donen vida a la parella protagonista Anna Carreño i Adrià Diaz, i ho fan amb una intensitat i una veritat que traspuen immediatament al públic. Una feina excel·lent i finíssima. Els acompanya una banda sonora integrada per les versions més inesperades de temes romàntics ben coneguts. Des d’aquí demano la publicació de la llista d’Spotify per gaudi de servidora i la resta de mortals!
Feia molt de temps que no gaudia tant del fet d’anar al teatre. 94 minuts és un d’aquells muntatges que només busquen entretenir, fer-nos somriure i donar-nos un bon tema de conversa a la sortida, però no ho fa de qualsevol manera ni fa servir cap drecera, sinó que ho fa amb qualitat, entusiasme i honestedat. Un muntatge que tant de bo tingui una llarga vida. La mereix.
Això sí, per gaudir de l’obra al cent per cent, sortiu ben abrigats de casa (l’Àtic 22 és una sala que m’encanta, però el seu aïllament tèrmic deixa una mica a desitjar! ;-))