À la ville de… Barcelona

Estic pràcticament convençuda que aquesta obra no és per a tothom. Mentre la veia i més tard, de tornada cap a casa, pensava que és com un d’aquells secrets deliciosos que comparteixes només amb els amics més íntims. Una d’aquelles coses que no es diu mai en veu alta però que està a la ment de tots. Aquesta obra pica l’ullet a tots aquells que ens estimem Barcelona. Als que ens sentim d’aquesta ciutat, coneixem la seva història i ens sentim hereus espirituals de tots aquells que l’han habitada abans que nosaltres, començant pels romans. Un cop entés això, el muntatge és una pura delícia.

No menciono els romans per caprici. Malgrat el títol de l’obra, no parlarem exclusivament de la Barcelona olímpica o post olímpica, ni molt menys! L’obra comença amb el monòleg d’un habitant de Barcino que ja es queixa que la ciutat no és el que era. I és que el text, què és un magnífic tapís de formes i estils, desgrana amb amor i mala baba tots els tòpics sobre Barcelona i els seus habitants. Es nota que en Joan Ollé coneix i s’estima aquesta urbs però també queda patent que no té ni mica de compassió cap a ella. I és per això que el que es diu en escena arriba i conmou, fa riure i fa plorar. Ens veiem reflectits en tot allò que passa sobre l’escenari, reconeixem els personatges, les accions i els discursos, anticipem el que vindrà i ho assaborim.

Aquest text tan especial no podria funcionar sense uns actors versàtils i amb empenta. Amb més canvis de vestuari que un espectacle infantil, per no parlar del ritme o el to, els actors suen la samarreta i ho donen tot des del principi fins el final. Per mi van destacar Joan Angueras, Laura Guiteras i Oriol Genís, però la química i la bona feina de tot el repartiment van resultar molt patents.

À la ville de… Barcelona és una declaració d’amor cap a la ciutat i un regal per a tots aquells que el professem. No se m’acut una forma millor d’invertir un parell d’hores que anar a deixar-se encisar per aquest muntatge.

À la ville de… Barcelona – Autor i director: Joan Ollé. Repartiment: Joan Anguera, Ivan Benet, Marta Betriu, Oriol Genís, Laura Guiteras, Enric Majó, Victòria Pagès i Jordi Vidal. Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 17/10/13. Fotografia: (c) David Ruano.

Comparteix aquesta entrada a:

1 Comment

  1. Pingback: Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.