Quan vaig llegir la promoció d’Al nostre gust em va venir al cap, inevitablement, un treball anterior de La Perla 29, 28 i mig. En aquell muntatge, Oriol Broggi buscava a Itàlia i als seus referents artístics nous aires, noves idees, un nou llenguatge. Vaig pensar que això és el que trobaria a Al nostre gust, però no va ser així.
A Al nostre gust Broggi es replega sobre si mateix i canvia l’experimentació per l’autocomplacència. Deixa de mirar endavant per mirar enrere i revisitar-se amb admiració. Al nostre gust té moments preciosos, parlaments increïbles i imatges de somni, però també té massa ego i un xic d’altivesa. Broggi es planteja el públic com aquell mal necessari, aquell intrús a la seva festa que l’obliga a trepitjar de peus a terra quan ell es troba tant de gust amb els seus llibres i els seus personatges.
Un repartiment totalment entregat dóna vida a un exèrcit de personatges i sua la samarreta canviant de to i d’intenció a cada escena, a cada moment. No és gens fàcil construir sobre un text que renega voluntàriament de l’argument i on cal donar vida a grans personatges de la literatura dramàtica sense temps de respirar. A mi em va fascinar la Laura Aubert, sobretot amb el seu parlament d’Antígona; que algú faci el favor de donar-li un paper dramàtic a aquesta dona, perquè crec sincerament que ens deixaria bocabadats.
Al nostre gust té el segell Broggi i això sempre és garantia de bones interpretacions i una posada en escena cuidadíssima, però crec que, malgrat tot, no n’hi ha prou de recrear-se amb el camí fet fins ara, ni amb les fites assolides. Sense risc, no queda res.
[Abans d’acabar m’agradaria aplaudir la immensa professionalitat de tot l’equip de La Perla 29 el dia 9 de desembre. Aquell dimecres, l’Ernest Villegas va trepitjar malament a pocs minuts del final i va caure a terra lesionat. La funció va parar uns minuts i va haver d’acabar sense ell. Des d’aquí li desitjo una ràpida recuperació.]