A aquestes alçades del partit crec que ja és oficial: sóc fan de Joan Yago. I m’encanta poder afegir un nom més a la meva llista de dramaturgs contemporanis que s’han d’anar a veure sí o sí (altres membres de la llista: Jordi Casanovas, Guillem Clua, Cristina Clemente, Pau Masaló, Nao Albet i Marcel Borràs, Marta Buchaca, Iván Morales…)
Perquè sí, si no ho heu reconegut (a mi em va costar, jo sóc més de Billys) Aneboda és el model d’armari Ikea més senzill de la botiga. I entre bromes i una història de desamor, els tres protagonistes el muntaran i ens explicaran la seva necessitat de transcendir. De ser aquell paio que fa coses grans. Coses memorables.
La posada en escena sembla senzilla però es basa en una impecable coreografia en la que els actors cargolen peça a peça l’armari entre interludis musicals, danses tribals i espectacles de llum i color. Tots tres protagonistes fan una feina impecable en la proximitat de la sala Leopoldo Fregoli del Brossa, on no hi ha possibilitat de fugir d’estudi.
Aneboda és una comèdia divertidíssima, però, com tots els bons textos, és alguna cosa més, i et deixa amb el somriure als llavis i la reflexió al cervell. No es pot demanar més. Bé, sí, que Joan Yago segueixi escrivint.
Pingback: Collectivus - Somnis de teatre