Sarah Kane és, en la meva opinió, una de les persones que millor va saber transmetre la sensació interna que suposa conviure amb una malaltia mental. Em refereixo a la simfonia de veus i sentiments que criden dins del crani, a l’enemic invisible que et cega (o t’obre massa els ulls) fins a fer-te impossible funcionar segons les normes de la resta, de la societat.

El seu text Ànsia és bàsicament una simfonia d’aquestes veus, un relat complicat d’entendre i de seguir, que atabala, que cansa, que esgota, amb el que no pots discutir perquè fa servir una lògica tarada, que posa una cullerada de veritat i tres de mentida, però les mescla fins que esdevenen completament indestriables, un relat, doncs, que intenta retratar aquesta sensació d’ansietat lligada a la depresió, malaltia que Kane, malauradament, coneixia bé. Ànsia té moltes veus i parla de manera diferent cada vegada que l’escoltes, perquè llença una munió de missatges que, com a receptors, ens toca endreçar i destriar, i cada vegada ens afecten de manera diferent.

El muntatge que proposa Loredana Volpe a la Sala Atrium destaca per la magnífica lectura que fa d’aquest complicat text. Potser el punt més fort de la proposta és la capacitat de la direcció per individualitzar cadascuna de les veus i dirigir-les de manera independent, però interconnectada, per aconseguir que els espectadorts les sentin de manera nítida. La forma com es presenta el text aporta un cert ordre a un relat caòtic, i facilita el seguiment i la comprensió per part del públic establint un ritme estable i fluït. Aquí també té un paper important la traducció de Chap Rodríguez Rosell, encertadíssima.

En escena destaca la complicitat d’un repartiment eficaç, que s’escolta i no perd mai peu. Marc Garcia Coté, Chap Rodríguez Rosell, Marta Ossó i , especialment, Anna Casas miren als ulls del public i expliquen el seu relat com si fos l’únic, però sense desentonar en la sinfonia que arrodoneix de manera brillant el so del violí de d’Alvar Llusá-Damiani.

L’únic però d’aquest muntatge el trobem en la posada en escena, massa estàtica i desvinculada del text, com si l’espai fos un mal necessari que, en el fons, sobrés.

Tanmateix, dona gust poder assistir a una tan bona lectura del text de Sarah Kane, una autèntica davallada als inferns i un bon retrat de les veus que eixorden les persones amb malalties mentals. Una d’aquelles autores a les que sempre val la pena tornar-hi.

Ànsia

Dramatúrgia: Sarah Kane. Traducció: Chap Rodríguez Rosell. Intèrprets: Marc Pujol / Marc Garcia Coté, Anna Casas, Chap Rodríguez Rosell i Marta Ossó. Direcció: Loredana Volpe. Ajudant de direcció: Xavier Pàmies. Assessoria teòrica: Marta Tirado. Música i espai sonor: Alvar Llusá-Damiani. Il•luminació: Daniel Gener. Concepte de l’escenografia: Cia. La Salamandra. Assessoria: Jordi Bulbena. Disseny de vestuari: Loredana Volpe. Fotografia: Manuel Romero. Disseny gràfic: Loredana Volpe. Teaser: Shasta Daisy Produccions i Cia. La Salamandra. Producció: Cia. La Salamandra.

Sala: Sala Atrium. Data: 07-03-2019. Fotografia: Manuel Romero.


Comparteix aquesta entrada a: