ASAP (actes de solidaritat amb el patriarcat)

Feia molt de temps que no em passava això. Fa més d’una setmana que vaig anar a veure ASAP i fins avui no m’he atrevit a escriure’n. Cada vegada que tenia la sensació que ja l’havia digerida, tornava a trobar-me trossos entre les dents. Més d’una vegada durant la setmana m’he dit que el més fàcil seria no escriure res en absolut i deixar-ho estar. Però no soc gaire de triar les coses fàcils. I penso que, quan més difícil resulta és quan més val la pena escriure. Així que som-hi.

Amb ASAP va passar-me una cosa ben estranya. No hi vaig entrar. Gens. Vaig passar-me tot el temps mirant-me-la des de fora. Observant-la atentament però sense implicar-m’hi. Mentre la veia, em preguntava què m’estava passant. Intel·lectualment estava entenent perfectament el que succeia. Entenia el text, les situacions, la violència, la ironia, però no m’estava passant res.

ASAP mostra converses entre parelles heterosexuals (i una homosexual masculina), en que els homes maltracten verbalment les dones. Ho fan descaradament, sense cap consciència d’estar fent res malament, amb aquell convenciment intern que et dona el patriarcat d’estar en possessió del poder i de la raó. Les situacions es porten al límit per generar paroxisme i incomoditat. Les reaccions davant d’aquest joc macabre eren diverses. En el meu passe hi havia un gruix de gent en silenci, enganxada a la cadira i respirant amb incomoditat, i un grup de noies a la darrera fila que reien amb ganes de manera intermitent. Jo en alguns moment vaig unir-me al riure. A mi les situacions dantesques acostumen a provocar-me aquesta reacció.

La feina dalt de l’escenari va semblar-me esplèndida. La direcció de Marc Rosich (que també signa el text) em va semblar ajustadíssima. Els canvis d’espai, els foscos, l’ús de l’assecador de mans i, sobretot, l’actitut dels intèrprets (magnífics Xavier Pàmies, Alba Pujol, Carla Ricart i Joan Sureda), tot va semblar-me que funcionava com un rellotge i que tenia una intenció molt pensada.

Però malgrat tot no hi vaig connectar. I només després de dies amb l’obra ballant-me pel cap he aconseguit saber per què. I segurament té més a veure amb el meu prejudici o la meva experiència que amb el text mateix però, us diré un secret, les opinions no baixen del cel, totes es basen precisament en els prejudicis i l’experiència, per això són diferents, mai no són absolutes i val la pena tenir crítics de perfils diversos. El cas (que em despisto) és que en aquests actes de solidaritat amb el patriarcat Rosich va decidir centrar-se en les parelles, en la immensa càrrega de misoginia i violència que impregna moltes relacions heterosexuals i homosexuals i que està relacionada amb el patriarcat que ens ofega però, en fer-ho, va deixar fora tota la resta del mecanisme que per mi és infinitament més insidiós. Perquè d’una parella misògina i violenta pots intentar fugir (cal ajuda, cal ser-ne conscient, calen moltes coses, no vull simplificar), però dels companys de feina i caps, dels policies, dels conductors d’autobús, dels metges, dels mestres, dels jutges, dels periodistes, de la família, en fi, de totes les persones que cada dia amb les seves decisions, els seus actes i la seva manera d’actuar perpetuen el patriarcat és molt més difícil fugir (i, de vegades, les seves actituts misògines són molt més difícils de detectar, perquè estan incrustadíssimes en les maneres de fer). Suposo que, inconscientment, esperava un relat més ampli i les meves expectatives van jugar-me una mala passada.

Ara bé, ASAP (actes de solidaritat amb el patriarcat) està pensada per incomodar, per fer pensar, per fer-nos emprenyar i revoltar-nos i, en aquest sentit, he de felicitar tot l’equip perquè, com a mínim amb mi, ho van aconseguir. Una setmana després veig l’espectacle com un verí lent que actúa poc a poc, amb el pas dels dies, i, en un món on de vegades soc incapaç de recordar quina obra vaig veure la setmana passada, això no pot ser altra cosa que una virtut.

ASAP (actes de solidaritat amb el patriarcat)
Dramatúrgia i direcció: Marc Rosich. Intèrprets: Xavier Pàmies, Alba Pujol, Carla Ricart i Joan Sureda. Ajudant de direcció: Jordi Centelles. Disseny d’il·luminació: Mattia Russo. Escenografia: Roger Orra. Disseny de vestuari: Joana Martí. Espai sonor: Joan Pàmies. Fotografia: Albert Falcón Archs. Disseny gràfic: Joan Pàmies. Producció i comunicació: La Trama Produccions. Producció executiva: Carla Ricart i Xavier Pàmies.
Sala: Sala Atrium.  Data: 24/01/2019.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.