Malgrat que la història sembla escrita abans d’ahir, José Saramago va publicar Assaig sobre la lucidesa (ambientada a la mateixa ciutat que Assaig sobre la ceguesa) l’any 2004; un relat que explora la mort de la democràcia amb precisió quirúrgica i clarivident. Suposo que per això la companyia La Danesa va decidir portar-la a escena el passat Festival Grec i cal agrair que el Teatre Akadèmia l’hagi recuperada per a totes aquelles que ens la vam perdre.
La premissa de tot plegat és tan senzilla com esfereïdora. En unes eleccions el 80 % dels ciutadans decideixen votar en blanc sense haver-se posat d’acord prèviament. No es tracta d’una protesta organitzada, sinó d’un sentiment emergent. Davant d’això, els polítics reaccionen de manera violenta. Segons ells, el vot en blanc no és una protesta contra la classe política, sinó un atac contra la democràcia. La població no ha votat bé (us sona?) i cal trobar un motiu i una solució.
A partir d’aquí, l’obra es desplega i ens presenta un gran nombre de personatges interpretats en aquest cas per només 5 intèrprets: Marc Pujol, Xavier Casan, Elena Fortuny, Xavier Torra i Júlia Santacana, que canvien de pell segons les necessitats de cada moment i, alhora, creen l’espai. Una feina individual i d’equip excel·lent en tots els sentits.
I és que, a banda de la bona elecció del text, el que més crida l’atenció d’aquest muntatge és l’espai, signat per Clàudia Vilà, que no fa servir escenografia i es basa en un terra de color negre sobre el qual els intèrprets aniran escribint i dibuixant amb retoladors fosforescents a mesura que avancen les escenes i un joc de llums molt estudiat, de Sylvia Kuchinow, que puntua amb encert el to i l’espai de cadascuna d’elles. A partir d’aquí és la feina interpretativa la que porta el pes d’una història llarga, amb molta narració i molts canvis d’espai, que podria haver esdevingut farragosa i allargada però que, en mans Roger Julià, que signa la direcció i la dramatúrgia, i Jumon Erra, també responsable de la dramatúrgia i l’adaptació, esdevé una peça àgil, interessant, emocionant i profundament trista.
Assaig sobre la lucidesa no dona peu a l’esperança, sinó que, més aviat ens colpeja amb ganes i ens obliga a mirar als ulls un problema que, potser al 2004 era teòric però que cada vegada ho és menys: el fracàs de la democràcia com a sistema i la incapacitat de la classe política per a posar-hi remei. Una reflexió que, potser ara més que mai, ens va com anell al dit.