Una de les coses que més m’agraden d’Assajar és de covards és que, encara que hi he anat abans i sé de què va tot plegat, sempre aconsegueix sorprendre’m.
I a sobre, de tant en tant, acaba tenint lloc un Assajar que trenca el motllo i ens deixa amb la sensació d’haver assistit a un moment de conjunció astral. Aquests moments de màgia són totalment impredictibles, i precisament dilluns passat vam assistir a un d’ells.
El cartell, obra del dissenyador gràfic (i bon amic meu) Jordi Carlos Saballs ja prometia èpica. I vaja si en vam tenir. La primera sorpresa va succeir a la porta on, malgrat la pluja (i sense previ avís perquè hi ha molta gent que no reserva… ;-)), va ajuntar-se una munió de gent. No sé si va ser la nit que més públic ha tingut aquest esdeveniment mensual, però sí que puc dir que va ser la més multitudinària de les que jo he viscut. La segona, només entrar a sala: el retorn de Pili (o és Mili?) al corral (t’hem trobat a faltar, Raquel Loscos!).
I així, ben apretadets, vam seure a l’escenari del Tantarantana per veure la primera obra de la nit, Dumpy Trumpy, una sàtira que comença com un joc de nens i acaba parlant de política amb intel·ligència, sornegueria, mala baba i sentit de l’humor. L’autor de la peça? Rafa Rodríguez (membre d’Íntims produccions; sí, els de Wasted).
La segona obra de la nit es titulava Godot en 15 minuts, i va arrencar riures ferotges durant 15 minuts seguits. Diàlegs com:
-De pequeño quería ser actor porno y mis padres me engañaron.
-¿Cómo?
-Me dijeron que empezara por el teatro clásico.
van aconseguir que ploréssim de riure i ens trenquéssim les mans aplaudint l’enginy d’Alberto Ramos que signava la que, possiblement, és la peça de microteatre més divertida que he sentit mai.
I tot això amb quatre intèrprets que van donar-ho tot (Eva Arias, Damià Domènech, Diego Ingold i Vanessa Margó ) i sota l’encertada batuta de Gerard Oms (un dels culpables de Sueño de una noche de verano – versión de Deisy Portaluppi).
Però és que després de la pausa encara quedava el darrer descobriment. Un descobriment en forma de grup musical anomenat V de vergüenza, un duo format per pianista i cantant, amb una posada en escena còmica i teatral, molta (moltíssima) mala baba i unes lletres divertidíssimes. Si no em creieu, escolteu un dels himnes de la nit:
I encara amb l’eufòria del concert va arribar la jam, que Gerard Oms, com bon valent, va voler dirigir en directe jugant amb la capacitat d’improvisació dels voluntaris. Més riures, més bon rotllo i una vegada més el comiat amb We are the world, we are the children.
Vaig sortir del corral amb aquella sensació d’eufòria que jo només experimento (i molt de tant en tant) al teatre, aquella sensació estranya que em fa pensar que el món encara té una oportunitat i encara mereix salvar-se. Què més es pot demanar un dilluns a la nit?