Ara que ja han passat tres setmanes (què ràpid passa el temps) i la ressaca emocional ha deixat pas a un record feliç i preciós de les experiències que vam viure a la tancada i a a gala, ha arribat el moment de fer la crònica, ara sí, del que va ser la gala d’Assajar és de covards del dia 17 de juliol.
A la gala es van presentar els quatre textos de vint minuts creats durant els gairebé dos dies dels que van gaudir els equips creatius.
Quan es va obrir la sala, el públic es va trobar amb una bandera de Turquia de mida XXL penjant a l’escenari. Això va ser perquè Aleix Duarri, davant el repte d’escriure un text amb el tema “Acabemos de una vez con esta farsa” i amb la limitació d’haver de fer servir set idiomes, va inspirar-se en el recent cop d’estat de Turquia per posar en un aeroport a dos personatges enfrontats. Aquest va ser, sens dubte, el text més reflexiu i intimista de la nit, i va assolir el moment de màxima emoció quan Alba Rubió (amb aquella veu màgica que té) va cantar a cappella l’himne turc.
Tot seguit, vam allunyar-nos totalment de la realitat per viatjar a les clavegueres i conèixer unes tortugues molt especials. Aquest era el repte de Cristina Cordero, fer un text amb el tema “Són les fabuloses tortugues ninja” i incloure-hi l’escafandre que és el símbol de la companyia Casa Real (organitzadors i ànimes d’aquest event). I vaja si ho va aconseguir. La seva història era un homenatge a les pel·lícules del fantasia que van omplir la nostra infància, aquelles que barrejaven lluites, fantasia i amistat tot combinat per fer-nos caure la llagrimeta al final. Tot això, acompanyat de l’art a la guitarra de Diego Paqué, va fer que tots ens sentíssim una mica nens.
La següent història va portar-nos a un museu on vam descobrir unes antigues tribus del Pirineu. Xavi Morató havia d’escriure un text amb el tema “Estaquirots i borinots” amb la limitació que havia d’incloure-hi deu versos. Amb això, ell va imaginar una comèdia amb una científica ambiciosa i una friqui maldestra que comparteixen objectiu: descobrir qui eren aquestes tribus. Carla Rovira va imaginar una posada en escena amb el públic en dos grups, un sobre l’escenari i l’altre a platea, i Modesto Lai va afegir un extra de comicitat amb les seves intervencions.
I, abans d’acabar la part teatral, encara quedava una darrera història. Amb la premissa “Porexpán” i la necessitat d’incloure “la canción del verano”, Roger Torns va convèncer el seu músic, Abel Vernet, i el seu referent de l’staff, Salvador S. Sánchez, de sumar-se al repartiment i fer la gran superproducció de l’Assajar és de covards. Així, amb quatre actors va imaginar un conflicte creatiu en un grup d’electropoesia, va incloure una versió electrònica i en català d’Azúcar Moreno i va acabar amb un gir de guió totalment inesperat. Algú capaç d’escriure la delirant poesia “Porexpan. Me lo quitan, me lo dan: Porexpan. Es mi propio Primperan.” mereix tota la meva admiració i la veritat és que van regalar-nos un final de festa perfecte.
I, és clar, un cop acabades les peces teatrals, arribava un dels moments més esperats per algunes persones del públic, la jam actoral. Aquell moment en què els valents pugen a l’escenari i es llencen a reinterpretar el que s’acaba de veure. Normalment, tenen 15 o 20 minuts, el que dura el concert, per preparar alguna cosa, pero a la gala tot va sense xarxa, i la jam s’improvisa sobre l’escenari. Amb els quatre directors (Adrià Olay, Carla Rovira, Cristina Cordero i Saso Arena) donant indicacions vam veure valents carregats de talent i capaços de fer de tot, des de ballar electropop a practicar capoeira.
La nit va acabar, com no podia ser d’una altra manera, amb la música de Ual·la, Diego Paqué i Malena Vieytes en combo insòlit. El primer tema que va sonar va ser “Flotar a la deriva” una cançó que va fer-nos plorar a tots perquè, com molt bé va resumir el Diego, en aquest món hi ha cançons i cançons, i aquesta és una cançó (la teniu aquí sota). A continuació, el Diego ens va fer ballar amb una cançó que encara porto clavada al cervell però que no he trobat a Internet; la tornada deia “quitate el vestido y pasa”. Una autèntica preciositat. I la cosa va seguir una bona estona perquè, no cal negar-ho, cap de nosaltres no volia marxar ni deixar de sentir aquells músics magnífics.
I, d’aquesta manera, entre música i balls, vam arribar al moment final, al “We are the world, we are the children” i al “la gala s’acaba en 3, 2, 1, ara”.
I així va ser com la gala d’Assajar és de covards va començar a convertir-se en llegenda 😉
Assajar és de covards. La Gala
Dramaturgs: Aleix Duarri, Cristina Cordero, Roger Torns, Xavi Morató. Directors: Ireneu Tranis, Carla Rovira, Adrià Olay, Saso Arena. Músics: Alba Rubió, Modesto Lai, Diego Paqué. Intèrprets: Silvia Sonet, Oscar Jarque, Laura Riera, Roger Vidal, Bàrbara Nicolau, Mar Casas, German de Diego, Estefi Garcia. Fotògrafs: Aitor Rodero, Belén Fernández, Núria Gámiz, Ivi Koyck. Escenògrafa: Bàrbara Massana. Figurinista: Eli Siles. Regidora: Estefania Baeza. Tècnic i DJ: Abel Vernet. Cronista: Gema Moraleda. Staff: Empar Capilla, Raquel Loscos, Rocío Manzano, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan, Laura Vila Kremer.
Sala: Teatre Tantarantana. Data: 17/07/2016. Fotografies d’aquesta entrada: (c) Belén Fernández.