Assajar és de covards #Mèxicaédc

Dilluns va ser un Assajar és de covards amb uns quants detalls que el van fer diferent.

El primer va tenir lloc només començar. Davant la pluja que queia impenitent sobre el nombrós grup de verges i veterans que s’amuntegaven a la porta de l’Àtic 22 (i que superaven de lluny les previsions i les reserves, perquè després diguin que la pluja fa mandra i que la gent no surt de casa), l’staff va fer la seva habitual presentació al que podríem anomenar el hall de l’Àtic 22 (la zona de l’escala) en lloc de fora al carrer. Tots ho vam agrair molt.

Un cop dins, vam tenir la primera presa de contacte amb La Maria Rosa (la música de la nit) que animava l’ambient amb uns ritmes tropicals que convidaven a ballar. Vam veure clar que el concert prometia.

Després va arribar la segona sorpresa/anomalia de la nit. Les dues lectures habituals van esdevenir quatre (de menor durada, és clar, per no perdre el metro). El motiu és la col·laboració d’Assajar és de covards amb el programa de ràdio de l‘Institut del Teatre i scannerFM “Això és un drama” que, a banda de parlar d’arts escèniques, emet teatre radiofònic. Així, aquest mes de febrer i el proper març, Assajar és de covards estrenarà en primícia i en viu els textos inèdits que s’emetran al programa de ràdio.

Els quatre textos de dilluns, dirigits amb encert per Martí Romaní, van ser:

Ground Control, de Silvia Navarro, una història postapocalíptica de dues veus que es troben en les ones de ràdio.

L’obra d’art, de Tona Siñol, una comèdia que ens explica el periple d’un “original” canelobre.

Juji i Yoshiko, de Pasquale Bavaro, que ens feia còmplices del despertar sexual de dos adolescents japonesos que es guaiten per les finestres.

Basurillas, de Cristina Cordero, que ens presenta dos amics que preparen una broma a casa d’un altre.

L’heroïcitat d’interpretar quatre textos diferents amb menys de dues hores per preparar-se la van dur a terme amb molta gràcia i molt d’encert Míriam Martí Pallarès, Lluki Portas i Alberto Cáffaro de Temple.

Abans de la pausa, vam assistir també al naixement del nom dels habituals del corral. Fins ara havíem estat anomenats genèricament “pollastres” però la insistència en fer xivarri i contestar de tot un grup d’habituals (i no miro ningú… ) va fer palesa la necessitat de tenir un nom a l’alçada dels fans de Justin Bieber o Aitana d’OT (ja sabeu, els believers i els aitaners). I la resposta va arribar per Twitter. Els fans d’Assajar és de covards d’ara endavant seran per sempre més els #covarders que remet tant a Assajar és de covards com a Chiquito de la Calzada, que ja seria una mica això. (Volem xapes de #covarders ja, primer avís).

Ja després de la pausa (més d’interior que altres dies a causa del fred) va arribar el concert de La Maria Rosa que, confesso, jo només vaig poder gaudir una mica al final perquè vaig deixar-me enredar per participar a la jam. Ara bé, amb el que vaig veure i el que em van explicar vaig tenir clar que La Maria Rosa és una crac de l’humor, la música i els seqüenciadors. Va dir-nos que a l’abril estarà al Teatre Almeria. Serà cosa de no perdre-se-la.

Després de la pausa, va arribar la jam, en aquesta ocasió fent el més difícil encara. Mary Jane (Salvador S. Sánchez) i Martí Romaní van parir en 10 minuts una dramatúrgia que combinava fragments de les quatre històries per fer-ne una de nova. I, el que és més increïble, funcionava!

Un cop acabada la jam i just abans de les fotos i el We Are the World We Are the Children va arribar la darrera sorpresa de la nit, aquesta una mica trista. El comiat d’Abel Vernet com a tècnic d’Assajar és de covards. “El hombre en las sombras” marxa a Madrid on no tinc cap mena de dubte que tot li anirà de cara. Ha promès tornar per la Gala, però us asseguro que els #covarders i tota la família pollastre el trobarem a faltar.

Molta merda, Abel!!

 

Assajar és de covards #MèxicAEdC

Organitzat per la Companyia Casa Real.

Dramaturgues: Cristina Cordero, Sílvia Navarro, Tona Siñol i Pasquale Bavaro. Director: Martí Romaní. Intèrprets: Míriam Martí Pallarès, Lluki Portas i Alberto Cáffaro de Temple. Música: La Maria Rosa (Cía. Intolerantes). Dissenyador: Edén Pasies. Fotògrafa: Pili Redondo Rodríguez.

Staff: Blanca Garcia Lladó, Sara Sansuan Espinet, Rocío Manzano, Salvador S. Sánchez, Raquel Loscos López i Laura Vila Kremer.

Sala: Teatre Tantarantana. Àtic 22 😉 Data: 12/02/2018.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.