Assajar és de covards #aedcCaraB

Dilluns passat va tenir lloc el primer pollastre de 2019 al corral d’Assajar és de covards. Una nit que va seguir en la línia de la temporada que, per què no dir-ho, ens està deixant molt bones nits pel record.

Confesso que, en aquesta ocasió, potser no sóc gaire imparcial. M’haureu de perdonar, en els equips artístics de la vetllada hi havia persones a les que m’estimo, que m’agraden i que admiro. Des de covarders a qui he conegut al corral, fins a artistes a qui mai no he saludat però que intento no perdre’m dalt de l’escenari. Així que no puc ser imparcial, perquè em pot l’entusiasme (tot i que, en temes d’art, demanar imparcialitat és una autèntica burrada).

El cas és que la nit anava de la cara B de les staffes i, així, vam poder descobrir que la Peggy Sue és una punky, la Mary Jane, una runner, la CJ una addicta a les comèdies romàntiques i la Pilagros (o Milar, o Pili, o Mili) una bebedora de te. Després d’aquests sorprenents descobriments la nit va arrencar amb un text d’Esteban Martín, covarder fidel des de fa força temps i escriptor de novel·les a la seva cara B (no us enganyo). Sota la direcció de Concha Milla, que també és actriu i dramaturga i en els propers mesos estrenarà un monòleg d’allò més interessant (estigueu atentes!) i amb Xavi Francès, actor de La Calòrica, i Diana Hermoso, una altra covarder, a banda d’actriu i vella coneguda per motius que no venen al cas, sobre l’escenari, el text de Martín, Dedicatòria, ens presentava una autora de novel·les “segrestada” per un narcotraficant centreamericà que li vol fer una proposta. Mai abans no havia vist jugar a tennis en escena. Mai abans no havia vist jugar a tennis amb un fregall d’aquests amb esponja groga. Em sap greu, us ho vau perdre.

El segon text, de Javier Grinstein, i titulat Amb una mirada, ens presentava d’una manera massa amable un assetjador (i friki de manual) que es dedica a mirar a la seva pobra veïna que pren el sol al balcó del costat. Ara bé, mai a la vida superaré la imatge de Xavi Francés amb uns calçotets d’Star Wars, amb Luke Skywalker sabre làser en mà al bell mig, exclamant: “¡Me llamo Lucas!”.

I després de la pausa va arribar el concert. El músic era l’Albert Martí, per a mi i per a molts dels presents, amic i company de trinxera, currante del teatre de dia, músic de nit i tio carismàtic com no us podeu imaginar, que es va posar el públic a la butxaca des de l’inici. En format acústic, va tocar una versió i tres cançons del seu grup Trast. Ens va fer cantar i ens va fer somriure. Tot un luxe.

Després, com no, les relectures de la Mary Jane i la Concha Milla dels textos de la nit. Una, jugant amb la fisicalitat i, l’altra, jugant a canviar la intenció de cada frase.

I, per acabar, We are the World, We are the Children. I jo, a perdre el metro.

Com sempre.

Assajar és de covards #aedcCaraB
Presentat i produït per la Companyia Casa Real.
Dramatúrgia: Esteban Martín i Javier Grinstein. Direcció: Concha Milla. Intèrprets: Xavi Francés i Diana Hermoso. Música: Albert Martí Panadès. Fotografia: Álvaro Sánchez. Disseny de cartell: Rubén Homar. Staff: Blanca Garcia-Lladó, Sara Sansuan Espinet, Rocío Manzano, Salvador S. Sánchez, Raquel Loscos López i Laura Vila Kremer.
Sala: Teatre Tantarantana. Àtic 22 😉  Data: 14/01/2019.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.