Sembla mentida que hagi trigat 15 dies en escriure la crònica del darrer Assajar és de covards de l’any, però és així. El dia 21 de desembre era la fi del món. Bé, no ben bé la fi del món sinó el darrer dia abans que els assalariats piressin de vacances de Nadal, i això vol dir que els freelance ens hem menjat uns quants marrons fruit d’aquella cosa tan humana d’intentar fer en 15 dies allò que no has fet en tres mesos. Aquell neguit de fer net abans d’acabar l’any. Presses, encàrrecs impossibles i accidents de tota mena que m’han tingut enganxada a l’ordinador sense parar de currar, sense veure teatre i sense actualitzar el blog. Paciència.

Per sort, el darrer Assajar és de covards va carregar-me les piles just abans de l’apocalipsi amb la seva dosi infalible de bon humor contagiós.

D’entrada, la vetllada va ser caribenya (que no nadalenca) i amb això ja n’hi ha prou per robar-me el cor. I, a sobre, per primera vegada (que jo recordi) el corral va esgotar entrades (apunteu-vos-ho bé, covarders que acostumeu a no reservar, que ara la cosa es posa peludeta). Això vol dir que l’ambient era espectacular, amb un munt de gent disposadíssima a passar-ho bé i amb molts verges que, malgrat no haver assistit mai a un Assajar, van entrar al joc des del primer minut.

La segona sorpresa de la nit van ser els músics, i és que per primera al corral vam poder gaudir d’una tuba i una trompa en directe. Quelcom força impressionant de veure.

El primer text de la nit va ser un avançament de l’espectacle que veurem a l’Àtic 22 durant les dates de Nadal, i la veritat és que ens va deixar amb ganes de més. Ricard Boyle i Rebecca Alabert, amb la col·laboració de Laura Vila Kremer sobre l’escenari i la resta de la cia. Casa Real en forma de projecció, ens van fer un tast de Latentes, un text d’Adrian Erre i Mireia Aragón que promet una distopia força inquietant sobre un món amb nius on la gent creix i es desenvolupa plegada. Jo ja compto els dies per veure l’espectacle sencer.

El segon text de la nit, La papereria, de Sílvia Cortés, convertia Rebecca Alabert en la peculiar propietària d’una papereria i en Ricard Boyle en un client no menys especial. Un text que parlava dels records però també dels desitjos d’una manera força original.

Després de la pausa, la tuba i la trompa, en mans d’Héctor González Belmonte i Carles Estruch van posar-se al servei d’un concert de música balcànica, però us confesso que jo me’l vaig perdre. M’haureu de perdonar, però és que la nit anava curta de valents per a la jam i vaig decidir sumar-m’hi.

Al passadís del Tanta la directora de la nit, Irene Vicente i en Salvador S. Sánchez (àlies Mary Jane) es van empescar dues maneres molt físiques de reinterpretar els dos textos de la nit. La papereria el vam interpretar movent-nos per tot l’espai amb els ulls tancats i Latentes ben abraçats al centre de l’escenari.

La nit va acabar per a tots, com sempre, amb We are the World, We are the Children i per a uns quants perdent el metro “a lo grande”. Però això ja no és matèria d’aquesta crònica.

Assajar és de covards #aedccaribeño

Presentat i produït per la Companyia Casa Real.

Dramatúrgia: Sílvia Cortés i Adrián Erre/Mireia Aragón. Direcció: Irene Vicente Salas. Interpretació: Ricard Boyle i Rebecca Alabert Planas. Música: Héctor González Belmonte i Carles Estruch. Fotografia: Olga Segura. Disseny del cartell: Marc Mulet. Staff: Blanca Garcia-Lladó, Sara Sansuan Espinet, Rocío Manzano, Salvador S. Sánchez, Raquel Loscos López i Laura Vila Kremer.

Sala: Teatre Tantarantana. Àtic 22 😉  Data: 10/12/2018.