Assajar és de covards #assajardesembre

Pel darrer Assajar és de covards de l’any, les estaffes van decidir que el dress code fos Dark Christmas per poder desitjar-nos a totes un Bon Metal vestides de negre, amb cadenes i samarretes heavys (i després encara us pregunteu per què les estimo tant…)

La direcció de la nit va córrer a càrrec d’Elena Fortuny, que va fer una de les feines més personals dels darrers temps, sobretot a la jam, sense restar protagonisme als textos. Tota la meva admiració. Ser directora de l’Assajar és de covards és potser la tasca més complicada. Si fas una cosa massa senzilla, ningú no s’adonarà de la teva existència; si et passes, el text desapareix sota el pes de la posada en escena, i aquesta tampoc no és la idea. Assolir l’equilibri és difícil i té molt de mèrit.

La primera proposta de la nit era un text original en grec, escrit per Maria Tranou, i traduït per dues dones, una de les quals va venir al corral i va estar fent traducció simultània a Tranou perquè no es perdés detall (brava!), i de les quals no vaig arribar a temps d’apuntar els noms (estaffes, si els teniu, feu-me’ls arribar!!). Tampoc no tinc el títol d’aquesta peça, però això és perquè no entenc el que vaig escriure (de nou, estaffes, si em podeu fer un cop de mà…). El cas és que la història ens presentava dos personatges (que la direcció va posar sota unes cadires) que sostenen el món sobre les seves espatlles i parlen de les seves inseguretats.

El segon text, El concert més llarg del món, el signava Irene Julve, vella amiga del corral, i mostrava una conversa/monòleg entre dues persones que fa temps que no es veuen. Tot un repte pels dos intèrprets de la nit, Joan Martinez Vidal i Karin Espinagosa Schäfer. Per a ella, perquè no deixava de parlar ni un moment, per a ell perquè, sense obrir la boca, ens havia d’explicar moltes coses, i vaja si ho va aconseguir.

Després de la pausa, el concert el va posar en Joan Bramon, àlies L’home del principi, que només amb la seva guitarra i les seves lletres originals, amb un peu a la comèdia i l’altre a la melancolia, va aconseguir emocionar-nos. Si el voleu trobar, es mou per la zona de Cadaqués. Jo us el recomano.

Però el plat fort de la nit va ser sens dubte la jam. Una jam que va trencar una regla no escrita del corral (els intèrprets de la nit van participar-hi, cosa que no passa mai) però que ens va regalar moments estel·lars. Pel primer text, Fortuny va demanar als valents que caminessin cap a l’escenari des de l’altra punta del teatre descalços amb les sabates a les mans com si algú caminés sobre els seus caps mentre els dos intèrprets deien una part del text. La imatge, potent i poètica alhora, ens va deixar bocabadats. Pel segon text, Fortuny va apostar per una posada en escena tarantinesca, on el pobre personatge que no parla és emmordassat i acaba apallissat. Sessió doble de poesia i violència, clar que sí!

I així, després del We are the World, We are the Children, vam acabar 2019 al corral. I la veritat és que, vist en perspectiva, em sembla un bon resum de l’any.

Assajar és de covards #assajardesembre
Dramaturgues: Irene Julve i Maria Tranou. Direcció: Elena Fortuny Gallego. Actrius: Joan Martinez Vidal i Karin Espinagosa Schäfer. Música: Joan Bramon Mora (L’home del principi). Fotògrafa: Roser Gamonal. Disseny: Anna Ferrer Albertí. Staff: Blanca Garcia-Lladó, Raquel Loscos, Rocío Manzano, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan Espinet i Laura Vila Kremer.
Sala: Teatre Tantarantana. Data: 9/12/2019.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada