I després de la treva estiuenca, per fi, PER FI, dilluns passat va tornar a obrir les seves portes el corral d’Assajar és de covards pel que serà el seu vuitè any consecutiu. Parem un moment per valorar aquest fet. Quants espectacles, cicles, esdeveniments teatrals coneixeu que tinguin una vida tan llarga? Ja us ho dic jo, ben pocs. La longevitat d’una proposta tan punk com Assajar és de covards és una boníssima notícia pel teixit teatral de Barcelona i, des d’aquí, la única cosa que puc fer és felicitar la companyia Casa Real per seguir endavant i fer-ho a sobre, amb el mateix entusiasme del primer dia, sense haver perdut ni mica de gràcia. No és fàcil, malgrat que elles facin veure que sí.
I per confirmar tot el que hem dit, Assajar és de covards va tenir una arrencada d’any magnífica i plena de noms destacats. Malgrat que els que van apropar-se a la festa amb la idea de riure i desconnectar una estona de la realitat van trobar-se amb una sorpresa: els textos de la nit no eren cap comèdia sinó una barreja explosiva entre El conte de la criada i Years and years.
I perquè no poguéssim ni agafar una mica d’aire el director de la nit, Llàtzer Garcia (director, entre d’altres, d’Els nens desagraïts o La pols), va decidir fusionar els dos textos de la nit, Cafè amarg, d’Eu Manzanares, i Catalans Welcome, de Jordi Casanovas (sí, el Jordi Casanovas de Vilafranca o Una història catalana, entre d’altres) i fer una única lectura dramatitzada carregada de dramatisme. En escena Adeline Flaun, Mercè Espelleta i Júlia Truyol (actriu de La Calòrica i recent guanyadora del premi de la crítica a millor actriu) donaven vida a tots els personatges com si, en comtes de llegir el text, el portessin assajant diverses setmanes. D’una banda, una distòpia on una mestra va a casa d’una alumna que es nega a escriure una carta de suport al govern feixista i fa servir totes les seves armes per convèncer mare i filla de l’«error» que comenten. De l’altra una refugiada catalana a l’Àfrica que busca la seva filla després d’haver hagut de fugir d’un país en guerra civil per culpa del Procès. Cap riure entre el públic, però tots els ulls ben oberts.
I després de tanta intensitat, la música va venir a curar una mica l’ànima. Malauradament jo només vaig poder gaudir d’una cançó del concert (perquè vaig participar a la jam com actriu) però us ben asseguro que Pilar Véliz amb el seu violoncel i Ana Godoy amb la seva arpa són capaces d’arrencar un somriure a qualsevol. No les trobareu a internet però potser sí, qualsevol dia, tocant al carrer.
La nit va acabar com sempre amb una improvisació on la tensa conversa entre mare i mestra del text d’Eu Manzanares va esdevenir una cita amorosa, mentre que l’intercanvi entre cooperant i refugiada del de Jordi Casanovas es va transformar en un acte revolucionari.
I després We are the World, We are the Children, foto de família i tots a apuntar la propera data, 18 de novembre. I, atenció, sobretot els que hi aneu de tant en tant, que ara la mecànica de l’Assajar és de covards ha canviat i ja no es reserva sinó que cal comprar entrada i, com va passar aquest dilluns, es poden esgotar. I no valdrà plorar a la porta (m’ho han assegurat).
Ah, per cert, que es veu que ja es pot dir que es fa a la sala de baix (tant anys colant-nos, em sembla que per fi ens han pillat!)
I, per una vegada, us puc ensenyar també les fotografies de la nit, d’Irene Jiménez. Visca!
(L’enllaç és la «F» blava de la cantonada superior dreta, sí, ho sé, no ho he dissenyat pas jo)