Dilluns passat el calendari va voler que coincidissin en el temps dos esdeveniments que m’encanten: Sant Jordi i Assajar és de covards. Suposo que va ser precisament aquesta confluència la que va fer que fos un Assajar més íntim, amb un mica menys d’afluència de públic, i amb més verges (ja sabeu, més gent que venia per primera vegada).

Però a banda d’això, va ser un Assajar especialment memorable, la veritat, d’aquells on es conjuren els astres perquè passi màgia. La culpa, com sempre, va ser dels creadors que van llançar-se a la piscina en tots els sentits.

La nit, que resultava especialment festiva perquè el dresscode era “drac” i l’staff anaven vestits de drags, va arrencar amb un text d’Iván F. Mula que, a banda de crític de cinema a You Tube i company recomanador a Teatre Barcelona, també és un dramaturg amb experiència i va presentar un text que arrencava com a comèdia i acabava amb un to amarg. La peça, titulada La veritat, ens mostrava la relació de dos examants que queden per parlar del llibre que un d’ells acaba de publicar, i va tenir la sort de caure en mans de Laura Mihon a la direcció i Eduard Tudela i Guille Vidal-Ribas a la interpretació. La parella d’actors, que no havia treballat mai junta abans, va establir una química increïble en escena i va fer amb el text el que va voler. Amb un ritme tranquil, un gran treball del subtext (tenint en compte que gairebé no havien assajat) i una complicitat absoluta, ens van fer riure a cor que vols abans de, gairebé, fer-nos plorar.

El segon text de la nit, La gran cursa, signat per Jaume Viñas (que, per cert, estrena aquesta setmana un altre text, aquesta vegada a la Sala Atrium, n’informarem degudament), va resultar ser una comèdia surrealista, amb certs tocs de Woody Allen, sobre la carrera cap a la fecundació de dos espermatozous. Els espermatozous en qüestió eren Marta Aran i Eduard Tudela, que van expremer a fons la rutina del pallasso llest i el pallasso “tonto” arrencant, un cop més, els nostres riures.

Després, com sempre, va a arribar la pausa i aquesta vegada tant el Lluc (que sempre m’acompanya al corral) com jo vam apuntar-nos a la jam actoral. No tant perquè ens diverteixi fer-ho (que ens diverteix molt) sinó perquè quan el corral va ple de verges, hi ha menys gent que s’hi apunta (normal, no tenen ni idea de què va el tema).

Aquest és el motiu pel qual no puc dir absolutament res del concert de Joan Blau que va tenir lloc en tornar de la pausa. Mentre ell tocava, jo estava tancada al “cuarto oscuro” amb Mary Jane (Salvador S. Sánchez) i Laura Mihon preparant les relectures dels dos textos. El dels espermatozous va convertir-se en una carrera multitudinària i la conversa entre els examants va convertir-se en el retrat de totes les fases d’una relació, des dels inicis fins el trencament. Si hem de jutjar pel nivell dels riures, crec que no va estar malament.

Finalment, i com sempre, vam cantar el We are the World, We are the Children. I després la nit encara en va allargar. Perquè era Sant Jordi i perquè hi ha nits que no vols que la màgia del corral s’acabi. Però aquesta és una altra història.

Assajar és de covards #dracAEDC

Organitzat per la Companyia Casa Real. Dramaturgs: Jaume Viñas i Iván F. Mula. Directora: Laura Mihon. Intèrprets: Marta Aran, Eduard Tudela i Guille Vidal-Ribas. Músic: Joan Blau. Fotògraf: Aitor Rodero. Dissenyador: Oriol Jurnet.

Sala: Teatre Tantarantana. Àtic 22 😉 Data: 23/04/2018.