Dilluns de la setmana passada va tenir lloc el darrer Assajar és de Covards de la temporada i podem assegurar que la cosa no podria haver acabat millor.
El darrer corral va aconseguir sumar una sèrie de factors molt propis de l’Assajar és de Covards que no sempre es presenten tots alhora però que, quan ho fan, fan saltar l’espurna de la genialitat. D’una banda tenim el tema de la nit, la denúncia de la falsa paritat de la nova programació del TNC que ha programat sobre el paper tants homes com dones però que, quan es miren una mica bé els números ja es veu que la cosa no és ben bé així (us remeto a les sempre recomanables Dona’m escena per a més informació). D’una altra, tenim una sensació de comunitat molt accentuada pel fet que totes vam participar a la jam del final (cosa que no havia passat fins ara). I, a més, hi havia una mena d’eufòria estranya potser potenciada pel fet que una part de les staffes havien estrenat espectacle el dia anterior al Cabaret Trans (d’on també venia Arid, que es va encarregar del concert (o no-concert)) o perquè vam rebre la visita com a públic de l’històric «hombre en las sombras» (Abel Vernet <3) o potser perquè era el darrer de la temporada i anàvem totes a donar-ho tot, el cas és que la cosa no podria haver anat millor.
La nit va començar amb Lausanne, de Federico Alejandro Rioboo, que ens transportava a un poble suís i ens presentava un noi i la seva tieta àvia, que han de decidir si venen o no uns terrenys a Galícia per fer-hi apartaments. Maria Gassó i Eudald Navarro, sota la batuta d’Helena Escuté Gómez, donaven vida als dos personatges amb la col·laboració d’Àrid en el paper imprescindible de colom.
El segon text, El debate interno, d’Oliver Domínguez, ens presentava tres neurones (?) d’un cervell preadolescent (interpretades per Maria Gassó, Eudald Navarro i Aida Rivas), al més pur estil Érase una vez el cuerpo humano, que intenten posar-se d’acord per lligar amb una noia que passa. La posada en escena, tan senzilla com eficaç, acabava de donar el to ideal a un text francament divertit.
Després de la pausa, el públic va poder gaudir d’Àrid però no us puc explicar ben bé què va passar per dos motius: 1) vaig ser reclutada com a valenta per la jam perquè hi havia poqueta gent apuntada i 2) el meu copilot habitual, el Lluc, que acostuma a explicar-me el concert quan passa això era a casa amb un bon refredat. Conclusió, només us puc dir el que deia tothom, que va molar molt.
Mentre això passava, els valents érem amb l’Helena Escuté Gómez preparant una de les jams més boges i divertides en les que he participat. Mentre 4 valentes van fer la reversió del primer text jugant a que hi hagués una veu principal i un eco, la resta vam fer la reversió del segon text fent una versió d’un joc d’escolta que acostumen a fer els intèrprets per escalfar, que consisteix en comptar fins a 20 sense que ningú sàpiga en quin ordre, però amb les frases del text. Quan dues persones es trepitgen cal tornar a començar i, spoiler, no vam passar de la frase cinc.
Però quan vam sortir del «cuarto oscuro» encara ens faltava una sorpresa, i és que Àrid havia preparat al públic per convertir-se en coloms envaits per l’esperit de la Britney Spears, coloms que, com no, van fer-se un lloc en els dos remuntatges de la jam, cosa que va provocar que a la foto final d’aquest corral sortíssim tots els assistents perquè, per primera vegada, tothom va participar de la jam.
El de dilluns passat va ser el darrer We are the World, We are the Children de la temporada regular, però encara queda una darrera cita: La Gala, que tindrà lloc el cap de setmana del 29 i 30 de juny.
Estigueu atentes a les xarxes d’Assajar és de covards per enterar-vos de tot!