Feia temps que tenia coll avall que em perdria l’Assajar és de covards del mes de març, previst pel dia 23. El motiu era de força major: coincidia amb la gala d’entrega dels Premis de la Crítica. Això ho pensava, és clar, a finals de febrer, quan el coronavirus era una malaltia que sortia a les notícies a la secció d’internacional. Que joves érem, oi?
El cas és que, quan es va decretar el confinament, el que em va quedar clar és que la gala de premis es suspendria (momentàniament) però, òbviament, vaig pensar que amb el corral passaria el mateix.
I és que sembla mentida que encara no conegui la gent de la Casa Real. Com vaig poder imaginar, ni tan sols per un moment, que davant d’una pandèmia elles es resignarien a quedar-se a casa i no fer res?
La notícia em va arribar de la manera més inesperada. La Sara Sansuan (àlies Peggy Sue) va posar-se en contacte amb un grup de covarders per fer-nos una proposta. S’estava coent un AEDC confinat i necessitaven que algú fes de públic. No va acabar la frase (bé, si la va acabar perquè tot això va passar per Whatsapp) que ja estàvem tots dient que sí, que el que calgués i CRIDANT D’EMOCIÓ davant la perspectiva que aquell segon dilluns confinat fos una mica menys dilluns i una mica menys confinat.
I així, mentre els covarders seguíem les instruccions que ens van donar i gravàvem uns vídeos, hi havia moltíssima més gent, cadascú a casa seva, gravant, editant i coordinant-se per crear en poquíssim temps (menys de tres dies) i en les condicions que totes coneixem el primer Assajar és de covards confinat de la història, altrament conegut com Assajar és de covards. La videoconferència.
El resultat, el teniu aquí:
Però permeteu-me fer, com sempre, una (no tan) petita crònica, malgrat que aquesta vegada potser el que val la pena és veure’l directament, que sempre és millor.
Ara bé, un avís pels verges. Si mai no heu anat al Teatre Tantarantana a gaudir del corral en directe és possible que us costi seguir una mica el que passa. Assajar és de covards té una energia però, sobretot, una litúrgia que li son pròpies i que s’entenen millor en viu. Al corral, el públic forma part de l’espectacle (per això apareix també en aquesta videoconferència) però el conjunt és difícilment replicable en aquest format. Per mi, si em pregunteu, us diria que AEDC. La videoconferència és més un regal per tots els pollastres que en algun moment durant aquests 8 anys hem passat per allà que no pas una manera d’entrar. Tot i així, el fet d’haver-lo pogut crear respectant en tots els sentits l’essència de l’esdeveniment demostra que el format Assajar és de covards és increïblement potent i adaptable i que Casa Real sempre està disposada a arriscar-se per anar una passa més enllà. No és poca cosa, amigues.
El dress code de la nit, molt apropiat per aquest moment, va ser «Viaje con nosotros» i així, estaffes i públic vam ambientar-nos com si fossim a un altre lloc: platges paradisíaques, grans ciutats, racons hivernals, tot s’hi valia.
Els textos de la nit van sorgir de la iniciativa engegada a Twitter pel dramaturg i director Jordi Casanovas, agrupada amb el hashtag #coronavirusplays, en la que Casanovas animava a tots aquells que volguessin a escriure textos dramàtics breus i compartir-los perquè altres persones els interpretessin, els gravessin i també els compartissin, per omplir la xarxa de propostes dramàtiques originals. Així, des de Casa Real es van posar en contacte amb algunes dramaturgues i van aixecar tres propostes diferents.
La primera de la nit, La subhasta, era un text de Blanca Bardagil, dirigit per Denise Duncan i interpretat per Andrea Artero amb música de La Maria Rosa, una comèdia esbojarrada sobre una veïna que subhasta per videoconferència alguns productes de primera necessitat a un vídeoxat amb els veïns de l’escala. La vis còmica d’Artero combinada amb la broma perpètua sobre l’escassetat de paper higiènic a les baldes dels súpers ens van arrencar uns bons riures, que bona falta ens fan aquest dies.
La segona lectura de la nit, Lombardia, de Jaume Viñas, canviava radicalment de to. Amb direcció de Laura Mihon, Marina Congost i Ricard Boyle, acompanyats de la música de Cristina Martínez, donaven vida a dos metges enfrontats a l’escassetat de recursos i llits a les UCIs durant la pandèmia. El to sobri i la magnífica feina interpretativa van donar com a resultat un drama emocionant i dur com la vida mateixa.
La darrera proposta aconseguia el punt mig entre el somriure i la llàgrima. Cancún, de Sílvia Navarro, dirigida per Ferran Utzet, interpretada per Empar Capilla i amb música d’Albert Martí ens presentava a una dona que «visita» la seva àvia des de l’altra banda del vidre de la residència on està. La impossibilitat d’apropar-se i la necessitat de ser-hi en un breu monòleg amb el que tots ens vam sentir identificats d’una manera o altra gràcies a la feina de Capilla.
Després de les tres lectures dramatitzades va arribar, com no, la tradicional pausa, amb activitats adaptades al confinament i presentada excepcionalment per la representació de covarders (no faré cap més comentari al respecte).
I, després de la pausa, van arribar els dos concerts de la nit. Un moment completament màgic perquè, entre d’altres coses, vam poder gaudir d’un grup que, en altres circumstàncies (per evidents problemes d’espai al Tantarantana) no hauríem pogut veure mai en un Assajar desconfinat. La primera cançó de la nit, «Nova oportunitat», va ser a càrrec del grup Trast que va aconseguir gravar-la amb la col·laboració dels vuit membres del grup, cadascú des de casa seva, i que quedés perfecta (aplaudiment tancat pel tècnic de tot plegat). Una dosi d’energia i bon rotllo imprescindible. La segona cançó, a càrrec d’Anna Farriol i la seva guitarra va tenir un to més íntim. Va interpretar «Petita Festa», de Toti Soler i va posar-nos la pell de gallina.
I si algú pensava que en un confinament era impossible fer una jam session actoral, s’equivocava! Amb la direcció de Mònica Molins un grup de set valents, cadascú des de casa seva, van fer una reversió de la Subhasta (amb la interacció en directe de tots els veïns de l’escala), una altra de Cancún (on vam poder veure tots els avis a l’altra banda del vidre) i, finalment, la de Lombardia (on vam assistir a un comité sencer de metges prenent decisions).
I, per acabar, foto de família (amb paraula clau (almeja) cortesia d’un «guiri de Nova York») i «We are the World, We are the Children» (del que tampoc no faré comentaris).
Tot això, gràcies a tots els implicats (llegiu la fitxa), amb fotògraf (Aitor Rodero) i dibuixant en directe (Jon Arias), disseyador de cartell (Oscar Perales) i gràcies a la màgia de la realitzadora Sílvia Subirós que va muntar tots els vídeos en temps rècord. Gran aplaudiment per a ella, si us plau.
No tinc ni idea de si a l’abril hi haurà un altre Assajar confinat, o si no es farà res o si la Casa Real inventarà alguna cosa nova. Qui sap. En aquests moments pensar a futur és complicat. El que sí sé és que, en aquests moments incerts, tenim molta sort de tenir-nos i de tenir aquests espais coneguts, segurs i familiars on poder tornar a sentir per què fem el que fem, ara i sempre.
Gràcies estaffes. Sou molt grans.