Assajar és de covards #pollastratra

Demano disculpes perquè porto un retard infinit en les crítiques del blog i en el meu seguiment d’estrenes. La culpa de tot és del capitalisme, em temo. Mentre hagi de treballar per viure, no podré dedicar tot el temps que m’agradaria al blog (ni a lluitar com cal contra el capitalisme, però aquest és un altre tema).



Tot plegat per dir-vos que fa gairebé dues setmanes del darrer pollastre d’Assajar és de covards, però que fins ara no he tingut un momentet per comentar-lo. I us asseguro que no per falta de ganes.

El corral com més o menys la resta del planeta va caure sota la influència hipnòtica de Rosalía, així que va ser una nit d’arracades i ungles sobredimensionades, tra-trà i picar de mans del revés. Tot això, tenyit per una mica de nostàlgia, perquè la Peggy Sue se n’ha anat de viatge a Nova York per aprendre a fer graffitis i estarà uns mesos fora (petons forts, Peggy Sue!!).

A part de la Rosalía va haver-hi una altra cosa que va planar sobre el corral de manera casual, que és com passa tot a Assajar és de covards: la celebració de la diferència. La culpa va ser de les dues dramaturgues de la nit: Francesc Cuéllar i Irene Julve, que ens van presentar textos molt diferents entre si, però tots dos apuntant en aquesta direcció.

Va obrir foc Cuéllar amb el text Los raros son los otros, una divertidíssima peça de teatre de l’absurd (amb el pitjor acudit del món, tots els que hi èrem sabem quin és) protagonitzada per Manolo i Manolo, un col·leccionista de roba de dona i un tetrafòbic. Sota la direcció de Lucas Ubach, Marina Prat (per mi la sorpresa de la nit) i Oliver Domínguez ens van fer riure de valent passejant per un text tan estrambòtic com ben acabat.

Després, Julve ens va mostrar la diferència entre pangolins i armadillos a Pangolins en gàbies d’armadillos o els pangolins tristos, on vam conèixer dos pangolins que han acabat a la gàbia equivocada i mai no han acabat d’encaixar en un món d’armadillos sense cua.

Després de la tradicional pausa pels pipis, pitis, kikis, pichirris i tuitis, vam poder assistir al concert de Chicharro, un cantautor dels de guitarra espanyola i poc artifici, amb un toc entre bandarra i romàntic. És el que té que un enginyer es dediqui a la faràndula, que té resultats inesperats.

Després del concert, els valents, amb una quantitat notable de verges (que cada vegada venen més forts) van fer les relectures respectives dels dos textos.

Abans d’acabar, com sempre, vam cantar We are the World, We Are The Children, i es va anunciar la data del corral de març. Serà el dia 11, save the date!

Ah, i per cert! El de mà esquerra és el pangolí i el de ma dreta és l’armadillo 😉

Assajar és de covards #pollastratra
Dramatúrgia: Irene Julve i Francesc Cuéllar. Direcció: Lucas Ubach. Música: Guillem Chicharro. Intèrprets: Marina Prat i Oliver Domínguez. Fotografia: Laura Pulido. Disseny: Júlia Azcunce Alcántara. Staffes: Laura Vila Kremer, Blanca Garcia Lladó, Salvador S. Sánchez, Sara Sansuan Espinet, Rocío Manzano i Raquel Loscos. Producció: Companyia Casa Real i Associació Atic.
Sala: Teatre Tantarantana. Àtic 22 😉 Data: 11/02/2019. Fotografia del pangolí: By verdammelt – https://www.flickr.com/photos/verdammelt/160297119/, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=4145282​

 

Comparteix aquesta entrada a:

2 Comments

  1. olyver 22/02/2019 at 22:28

    Moltes gràcies, me n’alegro que t’ho passessis bé. 🙂

    Una abraçada.

    Reply

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada