Assajar és de covards - (c) Guille Mendia Studio

Assajar és de covards #tardoraedc

Dilluns passat va tenir lloc el segon Assajar és de covards de la temporada. Que no fes la crònica del primer no vol dir que no hi anés (vaig anar-hi), ni que no m’agradés (em va semblar l’aposta més punki, alternativa, postmoderna i embogida que he vist mai en el corral), sinó que em va enganxar a meitat de la meva pausa i, malgrat que crec que hauria estat interessant escriure’n, al final no va poder ser. Així, el primer Assajar és de covards d’aquesta temporada és com un d’aquells happenings secrets i exclusius als que, si no has anat, te l’has perdut però de debó. Un petit miracle en aquest món hiperconnectat i exposat.

Però parlem de l’Assajar és de covards de novembre, el segon de la temporada i una d’aquelles sessions que justifiquen per si mateixes l’existència del format. La del darrer dilluns va ser una nit rodona on tot va encaixar per oferir-nos una vetllada que semblava que venia assajada de casa.

I en aquest cas (com ja va passar a l’octubre amb Francesc Cuéllar) crec que la principal culpable de l’alquímia va ser la directora de la nit, Alicia Reyero. Reyero va fer dues apostes de direcció molt diferents per als dos textos de la nit, la primera apostant pel llenguatge del cos i, la segona, integrant el públic com només es pot fer en el format d’AEdC.

El primer text, de Martí Santcliment-Solé, titulat Rajoles / Lleixiu, girava entorn un acte violent, un home que mata una dona a una cuina. El text ens dona el punt de vista de tots dos i Alicia Reyero va aprofitar la circumstància per fer que els dos intèrprets de la nit (magnífics Maria Hernandez Giralt i Marc Homs) establissin una relació física i un ball amb els seus cossos mentre transmetien, més que les paraules, les emocions de cada frase, de cada inflexió. Una feina complicadíssima tenint en compte que l’equip té menys de dues hores per preparar les dues lectures dramatitzades. Va ser molt intens.

El segon text, de  Joan Roca-Cusachs Soulere, titulat La cova, ens presentava un artista a la inauguració de la seva pròpia exposició i una jove estudiant d’història de l’art que comença a parlar amb ell sense saber qui és. El públic érem els assistens a la festa, i l’autor, de tant en tant, s’adreçava a nosaltres, per crear l’ambient del còctel de després dels discursos. El text, parlava del postureig que tot sovint envolta l’art i de les inseguretats dels artistes, amb sornegueria i sentit de l’humor.

Després de la pausa, on vam poder comprar per fi les noves xapes de l’Assajar és de covards (jo no vaig poder resistir-me a la que diu “Jo sóc covarder“) vam gaudir d’un d’aquells concerts inoblidables que passen de tant en tant al corral.

El culpable va ser en Joange, o, com ell mateix es va presentar, el músic de Cándida. Un violinista amb una sensibilitat i una tècnica impressionants, que utilitza una pedalera de rockstar i els loops i el sampleig (entre d’altres ajudes electròniques) per aconseguir que, en comptes de que soni un sol violí, en sonin dotzenes. Us recomano que us passeu per la seva pàgina a sentir-lo, perquè estic segura que us sorprendrà.

I, després del concert i abans d’anar a agafar el metro (els que el van agafar), la darrera sorpresa de la nit. La jam session actoral dirigida en aquest cas per la directora de la nit i la Pili/Mili (és a dir, la Rocío Manzano) perquè la directora resident del corral, la Mary Jane (és a dir, el Salvador S. Sánchez) no va poder venir. Per acabar d’entendre això, si no heu anat mai a AEdC, necessiteu una mica de context. A les jam sessions el que s’acostuma a fer és que, en el temps que dura el concert (que són uns 15 minuts), els voluntaris es tanquen a una altra zona del teatre i, sota la batuta de les directores remunten dos petits fragments dels textos que s’han fet aquella nit. El que se sol fer és canviar el context o les indicacions de direcció. L’obra que anava d’amor ara és de zombies. La direcció sòbria esdevé completament embogida. S’incorporen elements d’atzar, com ara que el públic triï coses (accents, ambientacions, coses així). Però jo mai no havia vist fer el que va passar l’altre dia, que va consistir, bàsicament, en fer una improvisació nova basant-se en el segon text de la nit. Passant del text i agafant-ne només la idea, van convertir la situació original en la festa postestrena d’una obra de teatre important, amb el director fent els discursos, la primera actriu saludant i tot un conjunt de fans fent merder. Em va semblar brillant. A la segona part de la jam, un grup de voluntaris van interpretar per parelles el primer text mentre els companys feien de cor i anaven cambiant l’ambient. Una proposta també molt sofisticada per a una improvisació que es munta en temps rècord.

Així, mentre cantàvem We are the world, we are the children no vaig poder evitar pensar que sembla que el corral, després d’uns anys posant el text al centre, s’està sofisticant i els directors estan començant a reclamar el seu protagonisme com a creadors de mons i ambients. Òbviament res no és blanc o negre i sempre hem vist textos que brillen per si mateixos i directors que no poden evitar destacar, però sembla que la sisena temporada s’endinsa en territoris fins ara més inexplorats i demostra que aquest format, lluny d’esgotar-se, cada vegada esdevé més complex i interessant. Quina sort poder viure-ho mes a mes.

 

Assajar és de covards #tardorAEdC

Dramatúrgia: Joan Roca-Cusachs Soulere i Martí Santcliment-Solé. Direcció: Alicia Reyero. Intèrprets: Maria Hernandez Giralt i Marc Homs. Música: Joan Gerard. Realització: Sílvia Cortés. Disseny del cartell: Guille Mendia Studio. Organitzat per Cia Casa Real, amb Laura Vila Kremer, Raquel Loscos, Rocío Manzano, Sara Sansuan Espinet, Blanca Garcia-Lladó i Salvador S. Sánchez.

Sala: Teatre Tantarantana. Àtic 22 😉 Data: 12/11/2018. Fotografies: Cartell (c) Guille Mendia Studio. Xapa (c) Gema Moraleda

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada