Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües) - (c) Carlota Masferrer

En el seu segon any al Cicló, la companyia El Martell ha decidit donar un gir al seu llenguatge i arriscar amb un espectacle menys físic i més de text. Atlàntida 92 només s’assembla als anteriors espectacles d’aquesta companyia en una cosa: la seva necessitat d’abordar un tema polític i complex, en aquest cas, la construcció del relat històric.

Atlàntida 92 arrenca en clau de comèdia. En arribar al Tantarantana sembla que anem a veure un homenatge a La Cubana: intèrprets al hall donant la benvinguda, cervesa, coca de recapte, números per la rifa i ambient de festa. L’excusa: la final de Wembley de l’any 92. Suposadament, estem acudint a la penya blaugrana del barri per veure l’emocionant partit en directe i en companyia. Però, a mida que passen els minuts, aquest to de comèdia estripada, aquest homenatge a la catalanor més queca, va esdevenint un relat més seriós, més dens, que, mitjantçant L’Atlàntida de Jacint Verdaguer i la història de la repressió política contra els militants independentistes que va tenir lloc abans i durant els Jocs Olímpics de Barcelona 92, ens parla de l’ara, de la situació actual a Catalunya, de com el poder construeix el relat, de com hi ha temes dels quals mai no es parla.

Laia Alsina Ferrer ha fet una feina molt fina a l’hora de construir el text i la dramatúrgia del muntatge, que inclou una versió molt condensada però, alhora, molt entenedora de L’Atlàntida. No és tasca senzilla. A més, Atlàntida 92 no té quarta paret, els seus protagonistes parlen constantment amb el públic de manera directa i, mentre ho fan, passen de la comèdia més pura a la poesia de Verdaguer o a la reivindicació política amb naturalitat i fluïdesa, com si fos la cosa més normal del món.

Tot això, és clar, és gràcies a la bona feina del repartiment, Sergi Giver, Josep Sobrevals i, molt especialment, Cristina Arenas, que juga a fons el seu personatge i el fa absolutament creïble i entranyable tant en la comèdia com en el drama.

Una de les coses bones que té el Cicló és que proporciona a les companyies una certa estabilitat que els permet arriscar-se i provar nous llenguatges. Això és el que ha fet El Martell amb Atlàntida 92, i el resultat és un muntatge original, sorprenent i reivindicatiu. Bona feina.

Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües)

Coproducció: Cia El Martell Tantarantana. Dramatúrgia i direcció: Laia Alsina Ferrer. Intèrprets: Cristina Arenas, Sergi Gibert i Josep Sobrevals. Ajudantia de direcció: Pau Masaló. Assistent de direcció: Albert Reverendo. Escenografia i vestuari: Carlota Masvidal. Producció: Júlia Simó. Direcció tècnica: Ruben Taltavull. Fotografies de #ELCICLÓ: Marta Mas @Leentrelineas.

Sala: Teatre Tantarantana. Data: 24/04/2019. Fotografia: Carlota Masvidal.

Comparteix aquesta entrada a: