Boys don’t cry et deixa amb una sensació estranya, amb un cert regust a la gola que, d’entrada, no resulta agradable. I no és perquè l’obra no sigui bona ni perquè els actors no ho facin bé, al contrari, és precisament per això.

La Victoria Szpunberg aborda un tema interessant en aquest text. Què passa amb els nostres somnis, els nostres ideals i les nostres idees radicals de la joventut quan ens fem grans? On queda la rebel·lia quan el que has de fer és pagar el lloguer? Ens podem perdonar a nosaltres mateixos haver-nos traït d’aquesta manera? Podem perdonar-li-ho als nostres amics? Què pensariem de nosaltres si ens poguéssim mirar amb els ulls dels divuit anys? Ens llançaríem per una finestra? Ens ho hauríem guanyat a pols?

Aquestes són les preguntes a les que s’enfronten dos amics: un, autor de teatre diríem que turmentat i bohemi, “peterpanesc”, li porta la seva última obra a l’altre, executiu o similar a una empresa cultural, venut al capital i forrat de pasta. Francesc Garrido i Armand Villén saben com generar tensió, i ho fan, però també saben desmadrar-se al ritme de la cançó de The Cure que dóna títol a l’obra (si no la coneixeu, ja trigueu 😉 The Cure – Boys Don’t Cry).

Tot i que la direcció em va semblar una mica caótica a estones i diríem que l’escenografia no em va acabar de fer el pes, l’obra té virtuts de sobra com perquè valgui la pena anar-la a veure. Encara que només sigui pel debat posterior que pot obrir.

Boys don’t cry – Autora: Victoria Szpunberg. Directora: Glòria Balañà i Altimira. Repartiment: Francesc Garrido, Armand Villén, Maria Pau Pigem i Enric Cambray. Sala: Teatre Tantarantana. Data: 15/11/12. Fotografia: (c) David Ruano.