Bruels va ser el projecte guanyador del Premi Adrià Gual d’enguany, un guardó dotat amb 30.000 euros i atorgat per l’Institut del Teatre, que té com a objectiu contribuir a la creació de muntatges inèdits. A banda del premi econòmic, es proposa que els guanyadors formin part de la programació del Festival Grec (i la resposta acostuma a ser afirmativa).
Així, Bruels va estrenar-se a l’Espai Lliure de Montjuïc, un entorn que li anava com anell al dit a una proposta que conjuga tradició en el relat i modernitat en el llenguatge.
Bruels és un trencadís de relats i imatges, un conjunt irregular d’històries, algunes de reals i altres d’inventades (sense que arribi a quedar clar quina és quina) que no acaba d’arribar a una conclusió homogènia, però que voreja temes com ara la identitat, la memòria històrica o els vincles familiars. De fet, l’aposta de la dramatúrgia és la mateixa que la de la resta del muntatge: l’estètica. Si per alguna cosa destaca Bruels és per la estètica acurada, el desig de crear imatges evocadores i sensorials. El text de Bruels és un instrument més i queda, així, supeditat a altres consideracions. Sembla com si no importés que hi hagi moments allargassats o escenes que no acaba de quedar clar perquè han arribat fins a la darrera versió, sempre i quan aquestes tinguin un sentit estètic, funcionin com a disparadors de sensacions i emocions.
En escena, un espai blanc, una gran pantalla, peces d’argila i una càmera que manipulen els intèrprets i que serveix per ambientar el que es diu mitjançant la tècnica de cinema en directe. Camps, masies, carrerons, incendis, vehicles… Amb elements molt senzills i d’una manera molt efectiva, el que enfoca la càmera es converteix en el paisatge i en els efectes especials de la història, contribuint alhora a crear un ambient íntim i, de vegades, inquietant.
El repartiment, format per Rebecca Alabert, Joan Marmaneu, Juan Pablo Mazorra i Iona Balcells, fa una feina delicada que aporta el to personal i transcendent a les històries, la dosi imprescindible d’humanitat per a un relat que, en el seu esforç formal, té moments potser massa freds.
Bruels és, per sobre de tot, un viatge estètic a un univers rural, íntim i personal, a la recerca del record i la identitat, un experiment que funciona en la posada en escena, però que agrairia una dramatúrgia més concisa i concreta, amb una conclusió més treballada.