Sempre s’ha dit que els escriptors escriuen d’allò que coneixen. És normal. Ja és prou difícil crear personatges complexos y creïbles, situacions interessants i trames consistents com per, a sobre, haver d’imaginar i especular sobre sentiments i sensacions. Les bones obres de ficció són aquelles que neixen d’emocions reals, emocions que podem reconèixer, que tenen entitat. Tota la resta és l’excusa, el viatge. El destí sempre és (o hauria de ser) la catarsi. El moment en què reconeixem l’emoció i la fem nostra.
Caïm i Abel té un moment catàrtic preciós que transcorre durant la primera part i té la història del personatge de Lluís Villanueva com a protagonista. No vull fer cap spoiler però és a la trama que transcorre al poble i que té aquest mecànic ateu com a protagonista on el muntatge brilla, on veiem a un Marc Artigau que juga a casa amb sentiments i emocions que coneix i transmet. El relat d’aquest mecànic em va colpir, vaig identificar-me totalment amb el seu fill Caïm, vaig creure’m tot el que passava a escena i totes les reaccions.
I també, per desgràcia, aquest va ser l’únic moment de connexió real amb aquest text.
Caïm i Abel és un muntatge que va sobrat d’artifici i de recursos de manual però al que li manca molta ànima, especialment a la segona part, que arrenca amb una escena esperpèntica a un karaoke i va perdent pistonada fins arribar a un final agònic i ensopidament rodó.
Em va costar molt creure’m la història dels de l’altra banda del mar. Immigrants amb motius difosos (“pot haver-hi una revolució en qualsevol moment”), que vénen d’un país estranger (molt vague) però que, curiosament, no pateixen cap mena de xoc cultural en cap moment (no hi ha problemes amb els costums, ni amb l’idioma, ni problemes relacionats amb la raça o la religió, un tema que s’obvia totalment en tota la peça). Un argument tan asèptic i tan traçat amb tiralínies que acaba convertit en un melodrama de mitja tarda. Tot es veu mesurat: des de l’estructura escrupulosament simètrica, fins els noms bíblics (passant per altres temes que no puc tocar sense explicar massa). Un cop arribes al final t’adones que no t’han explicat una història sobre la frontera, sobre l’ells i el nosaltres, sobre dos móns enfrontats, sinó que t’han explicat un drama familiar on els protagonistes podrien haver estat de Barcelona i Madrid o de Copenhaguen i San Francisco. Tant se val.
La posada en escena està ben portada, sobretot a la primera part, que és on Artigau se sent sens dubte més còmode, i el repartiment defensa prou bé un text on les motivacions dels personatges són, en alguns moments, confuses. Hi destaca però, com deia al principi, Lluís Villanueva, amb un personatge que mereixeria un muntatge sencer per a ell sol i que l’actor va omplir de matisos i sornegueria.
Crec que a l’hora de crear cal superar certs prejudicis (com que hi ha gèneres més prestigiosos, seriosos o madurs que altres) i deixar-se portar per l’instint. No crec que els èxits es puguin fabricar seguint una recepta (mireu com està la creativitat a Hollywood per creure en aquesta mentida). Jo us asseguro que hauria preferit que Marc Artigau m’expliqués més d’aquest poble amb un mecànic ateu on la gent roba pomes a la nit i les noies llegeixen poesia. Tant de bo ho faci algun dia.
Caïm i Abel
Autor i director: Marc Artigau i Queralt. Repartiment: Jordi Figueras, Berta Giraut, Clara de Ramon, Marc Rodríguez, Sergi Torrecilla i Lluís Villanueva. Amb la col·laboració de: Soaliha. Escenografia: Sebastià Brosa i Josep Iglesias. Ajudants d’escenografia: Smarlen Almonte Almonte, Núria de Arana Freixa, Yeo–Hyun Kim, Ximena Rubio Bernal, Ainhoa San Roman López, Taisa Teixeira Campos i Maria Vicente Durà, alumnes del màster en Disseny Escenogràfic de l’escola Elisava. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Isabel Velasco. Ajudant de vestuari en pràctiques: Sandra Masdevall. So: Joan Solé. Assistència de so: Guillem Rodríguez. Audiovisuals: Francesc Isern. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudant de direcció: Aleix Fauró. Regidors: Anna Cuscó i Marc Serra. Sastressa funcions: Olga Fibla. Tècnic funcions: Guillem Gelabert. Fotografia: David Ruano i Bito Cels. Disseny gràfic: Andrea Gusi i Pau Masaló. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Laura Torres. Producció: La Perla 29.
Sala: Biblioteca de Catalunya. Data: 16/06/2016. Fotografia: (c) Bito Cels.