Carla Rovira: «Pel nostre desig de no afrontar la mort ens estem carregant el planeta terra»

El proper dijous 5 de desembre s’estrena a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure el quart muntatge de la creadora gironina Carla Rovira.

Després d’abordar el tema del dolor amb nens a Most of all you’ve got to hide it from the chicks (2015), les violències sexuals en col·laboració amb Les Impuxibles a Aüc. El so de les esquerdes (2017), la memòria històrica amb perspectiva feminista a Màtria (2017) i la llibertat d’expressió a Calla, Hamlet, calla (2018), Posaré el meu cor en una safata explora la idea de la mort com a part de la vida. La mort és un final sí, però és inevitable. Aleshores, per què li tenim tanta por?

Després de convidar-me a veure un assaig del muntatge a Barcelona, Carla Rovira em rep a casa dels seus pares a Girona un diumenge al matí, quinze dies abans de l’estrena, per parlar del seu nou espectacle, de com és estrenar al Teatre Lliure, del canvi de direcció i de l’estat del teixit cultural al nostre país.

Posaré el meu cor en una safata (Assajos) / Direcció: Carla Rovira / Lloc: Teatre Lliure. Fotògraf: © Aitor Rodero. Aquestes fotografies tenen drets de copyright. NO POTS descarregar-les ni fer-les servir sense el meu permís. Si vols adquirir-les y fer ús d'elles contacta amb mi en aquest e-mail: aitorrodero@aitorrodero-fotografia.com.

Com sorgeix el projecte de Posaré el meu cor en una safata? Existia abans de saber on estrenaries?
Quan vaig estrenar Matria a Tàrrega, vaig rebre un parell de crítiques molt punyents fetes a la cara, opinions que jo vaig sentir molt frívoles, i vaig pensar que el meu proper espectacle es diria «Posaré el meu cor en una safata» perquè tenia la sensació que, quan fas una creació, hi poses el teu cor i el deixes allà perquè tothom opini. Després vaig pensar que més que una safata, era un abisme, perquè les creacions són sempre un abisme davant teu, però mentre desenvolupava la idea se’m va morir un tiet. Era la primera persona propera que se’m moria d’aquesta generació, i vaig tenir la sensació que s’estava obrint una nova etapa. Estava trista i vaig veure alguns documentals sobre la mort i vaig pensar, jo necessito més d’això, i de sobte, tot va quadrar: títol i experiència. Vaig veure que el que m’acabava de passar és una cosa normal i corrent, és una experiència que existeix, que passa i que passarà, acceptar la mort forma part d’acceptar la vida, i jo necessito viure-ho moltes més vegades, amb pel·lícules, documentals, obres de teatre, que m’ajudin a aprendre.

Així, el muntatge no tracta sobre el dol o sobre la mortalitat sinó sobre la mort en si, sobre el procés de la mort.
Sí. És a dir, hi ha alguna cosa del moment de final que no estem assumint. Diem que morirem però no en som conscients, i a mi connectar amb aquest moment de la mort al principi m’obsessionava i em feia molta por, però ara m’emociona i em sembla bonic, i em qüestiono com podem garantir que tothom tingui dret a una mort digna, bonica i conscient. Per això el muntatge aborda el moment de creuar una porta i com ens relacionem amb el fet que tard o d’hora la creuarem.

Posaré el meu cor en una safata (Assajos) / Direcció: Carla Rovira / Lloc: Teatre Lliure. Fotògraf: © Aitor Rodero. Aquestes fotografies tenen drets de copyright. NO POTS descarregar-les ni fer-les servir sense el meu permís. Si vols adquirir-les y fer ús d'elles contacta amb mi en aquest e-mail: aitorrodero@aitorrodero-fotografia.com.

Però, alhora, aquesta idea de final individual la relaciones amb la mort del planeta, amb el final com a grup, com a espècie, com a comunitat.
El procés de creació va començar aquest estiu, que ha sigut un estiu molt calorós i en el que jo crec que hem començat a viure les conseqüències del canvi climàtic en aquest Mediterrani privilegiat. Feia por. I aleshores vam arribar al punt de dir, sí, d’acord, estem parlant de que la mort és difícil, és dura, però si tot continua segons previsió, a partir de 2050, a les persones que habitaran el planeta els espera un futur horrorós. Llavors, com podem estar parlant d’una cosa tan petita, tant món privilegiat, quan ens estem carregant el planeta? I aquí va ser quan es van començar a unir les dues coses. Vivim en un sistema capitalista que promou una vida molt extensa, molt infinita, d’accés a cada vegada més recursos, són vides infinites, i això és gairebé una fugida endavant: com més vida hi hagi, menys mort. Es concep la mort com un fracàs i penso que el capitalisme ha estat portant això fins a les últimes conseqüències, perquè unes vides tan infinites no caben en un planeta i resulta que pel nostre desig de no afrontar la mort ens estem carregant el planeta terra.

Hi ha una idea que plana per tot el muntatge que està relacionada amb el fet que la mort no és quelcom intrínsecament negatiu.
Durant el procés de creació ens hem reunit amb diferents assessores: una astrofísica, una infermera de cures pal·liatives, una metgessa d’urgències i moltes altres persones amb les que hem tingut temes de conversa, però em va fascinar la infermera de pal·liatives, que és una dona que treballa acompanyant processos de mort, dignificant-los amb tot l’amor del món i que fa una feina que ella va dir que li agrada, i quan li vaig dir que la meva àvia s’havia mort ara fa poc em va dir: «em sap greu». I vaig pensar, la meva àvia tenia 91 anys i s’ha mort en un llit, acompanyada, han evitat el seu patiment, i fins i tot tu, que estàs acostumadíssima a treballar en això i a veure totes les coses boniques i positives i tot l’amor que hi ha en un procés de mort, em dius «em sap greu», i vaig pensar que realment tenim el vici de parlar de certs temes amb un vocabulari associat. No podem dir «què bonic haver viscut això», no? Donem per fet que hi ha certes coses que estan malament i jo em plantejo, què té de dolent morir-se? No té res de dolent. Tant de bo tinguis una vida plena, però és que estem parlant de vides dignes. I de morts dignes. El problema no és la mort, és el patiment, el problema són les desigualtats, la injustícia, els poders que t’aixafen, que t’abusen i t’exploten, però morir-se no té res de dolent. Et moriràs, avui, demà o d’aquí cent anys, però moriràs. Llavors, parem de dir que això és dolent, perquè passarà, és inevitable.

Has mencionat el procés de creació, com és aquest procés? És un procés col·lectiu amb la teva companyia? És un treball individual?
Penso que aquest ha estat el procés col·lectiu més col·lectiu que he fet. En primer lloc perquè m’ha costat molt crear, ha sigut molt atropellat. De vegades tinc una idea molt clara a la que m’aferro però, aquí, la idea ha anat mutant tant que m’ha costat molt decidir quin és el punt de partida. De fet, encara desconec quin és, ja el descobriré, és el que passa, que estrenes sense saber què estàs explicant. Però, dit això, ha sigut guai, perquè durant uns dies ens hem donat el permís i el temps de crear del no res, sense saber no res, cap al no res i crec que s’han aportat idees superinteressants i estic molt contenta del procés. I, al final, el filtre és meu. Jo soc la que decideix què hi va i què no hi va, però molt del material que arriba a escena és de l’equip. Tinc un equip al voltant que és boníssim creativament i penso que s’ha anat construint alguna cosa a través de totes les ments pensants. Però al final el triatge, el fil conductor i el segell del conjunt és meu. [Aquest equip del que parla Rovira està format per Marta Aran Flores, Laura Blanch Bigas,  Ramon Bonvehí Rosich, Marc Domingo Carulla i Erol Ileri Llordella, a qui veurem sobre l’escenari juntament amb ella.]

Posaré el meu cor en una safata (Assajos) / Direcció: Carla Rovira / Lloc: Teatre Lliure. Fotògraf: © Aitor Rodero. Aquestes fotografies tenen drets de copyright. NO POTS descarregar-les ni fer-les servir sense el meu permís. Si vols adquirir-les y fer ús d'elles contacta amb mi en aquest e-mail: aitorrodero@aitorrodero-fotografia.com.

I un cop arrenques el projecte, com arribes al Lliure?
Estava negociant amb una altra gent que al final ja no estan en la producció però que em van dir, vés a picar a la porta del Lliure. I tal qual. Els vaig explicar el projecte i ells em van proposar de fer la residència. Em van explicar que hi havia residències que anaven per concurs, però que n’hi havia d’altres que formaven part de la comissió de decisió i que, si hi estava d’acord, a ells els interessava. La veritat és que va ser molt fàcil.

Què suposa per a tu estrenar al Lliure?
M’ha costat molt crear. M’ha impressionat molt la casa. És a dir, tothom ens ha tractat superbé, no és això, és el fet de llegir coses com «la Carla Rovira haurà de demostrar…» i quedar-me bloquejada cent per cent, com si això definís més la meva carrera o la meva vida que no qualsevol de les altres coses que hauré fet en més precari. Ha sigut molt impressionant, molt impressionant en un sentit negatiu. Ara és en un sentit positiu, però al principi em vaig quedar molt impactada i em costava molt pensar què havia de fer. I al final va ser prendre la decisió de, faci el que faci ja està, és igual, si ha de ser dolent, que ho sigui, si ha de ser meravellós, que ho sigui, si ha de ser un sense més, doncs també. Al final tens una data d’estrena i els dies van passant. És la vegada que m’ha costat més connectar-me amb mi mateixa, amb la meva jo creadora, és com que tenia una barrera gegant de por, d’impacte, i ha estat part del procés, ja està, l’hem convidat, la teníem allà cada dia, una altra creadora més.

A més, no tan sols estrenes al Lliure, sinó a la sala Fabià Puigserver, una sala icònica a la ciutat de Barcelona que, històricament, i especialment en els darrers temps, han trepitjat molt poques dones. Creus que el fet que t’hagin ofert aquesta oportunitat pot ser un senyal de que les coses comencen a canviar finalment?
Abans de res cal especificar una cosa. Aquesta vegada la sala s’ha dividit en dos. La companyia Mos Maiorum s’ha quedat l’escenari [on mostraran el seu work in progress Turba] i nosaltres ens hem quedat la platea. No deixa de ser la Fabià Puigserver, però amb 218 butaques, és a dir, vindria a ser tan gran com la sala gran de la Beckett. Això vol dir que tenim un escenari gegant i amb totes les possibilitats que ofereix una sala com la Fabià Puigserver, però una platea de sala mitjana. Però sí, penso que les coses estan canviant. És a dir, darrerament a la Fabià hem vist Paisajes para no colorear, amb nou noies en escena; Falaise, amb una parella creadora home dona al capdavant… Tant de bo la segona meitat de la temporada que es presenta ara segueixi igual, tant de bo ens atrevim a fer el que toca, a deixar provar. L’Alícia Gorina em deia fa poc «clar, és que arribes a una sala gran i no saps què fer», i a mi m’ha passat això, però és clar, si no ho fas…

Posaré el meu cor en una safata (Assajos) / Direcció: Carla Rovira / Lloc: Teatre Lliure. Fotògraf: © Aitor Rodero. Aquestes fotografies tenen drets de copyright. NO POTS descarregar-les ni fer-les servir sense el meu permís. Si vols adquirir-les y fer ús d'elles contacta amb mi en aquest e-mail: aitorrodero@aitorrodero-fotografia.com.

Quan va obrir-se el concurs per dirigir el Lliure, tu vas presentar-t’hi, per què ho vas fer?
Jo pensava que guanyar el Lliure era guanyar el sector. Sentia que era un lloc estratègic des d’on es podien canviar les coses i afectar el sector en un sentit positiu. És a dir, si tu de cop obres el Lliure a companyies més petites, cosa que la nova direcció més o menys està fent, companyies menys conegudes, però que estan fent un curro, dedicant temps i amor, que és interessantíssim, això podria fer a que el sector les veiés. O el fet que, si tu tens un pressupost molt gran, però t’alies amb espais més petits, pots cedir aquest pressupost perquè aquests espais també funcionin. Ara mateix es podria fer una redistribució a nivell sectorial que podria afectar molt positivament i lluitar contra el tap generacional però també contra el tap de precarietat i de gènere. Transformar el Lliure significa poder transformar un paisatge molt més ampli i per mi això era molt important. M’hauria quedat gran claríssimament, però jo sempre deia, «si em donen la direcció del Lliure durant quatre anys no seré feliç, però quan acabi pensaré, ha valgut la pena». I una altra cosa és, i per què no em puc presentar jo? Recordo parlar amb una persona que em va dir, «veient que tu t’has presentat, jo penso que ara també hi tinc dret» i és això, per què no hem de pensar que també tenim dret a accedir-hi? A més, fer l’exercici de plantejar-te com faries un teatre, no des de zero, perquè el Lliure té molta història, però com transformar-lo, a mi em va empoderar per sentir-me una agent política cultural, en el sentit de dir, jo també genero cultura, jo també faig cultura des d’aquí i soc algú a tenir en compte.

I ara que han passat uns mesos des del resultat del concurs, que va guanyar Juan Carlos Martel, què en penses de com estan anant les coses?
Jo estic contenta. És veritat que jo volia que guanyés una dona, de fet, volia ser jo la guanyadora, és així, però dit això, una de les coses que més em van agradar del projecte del Juan Carlos és que tenia un decàleg ètic com a punt de partida, i penso que això, com a mínim, et situa. És una cosa que no s’acostuma a fer. No saps com es programa, quins són els canals d’accés a la programació, i això és el que genera tota aquesta cosa d’intentar picar portes i que no te les obrin, que et diguin, «no, mira, és que ara no quadra el teu projecte». Amb un codi ètic tu pots dir hi encaixo o no hi encaixo, puc anar-hi o no puc anar-hi, i sobretot se’t pot explicar per què sí o per què no, i penso que aquest és el gran encert, poder dir des d’on parteixes, generar un projecte que té una base, que tothom pot codificar i descodificar i que entens i que et dona marge per relacionar-t’hi. Ja no és, mira, perquè conec algú, o per fer passadissos, o perquè he caigut en gràcia… saps amb què t’estàs relacionant, i jo crec que això està molt bé, i espero que continuï amb la línia de treball que està fent, que és arriscada, en el sentit que no deixa de ser una institució pública en la que s’ha de passar nota d’on es gasten els diners, quines son les recaptacions, no és un negoci, s’ha d’explicar què se n’està fent d’aquests diners públics, i espero que segueixi amb el risc de portar persones que no omplirem 700 butaques, crec que això està molt bé.

Posaré el meu cor en una safata (Assajos) / Direcció: Carla Rovira / Lloc: Teatre Lliure. Fotògraf: © Aitor Rodero. Aquestes fotografies tenen drets de copyright. NO POTS descarregar-les ni fer-les servir sense el meu permís. Si vols adquirir-les y fer ús d'elles contacta amb mi en aquest e-mail: aitorrodero@aitorrodero-fotografia.com.

Formes part de la generació de creadors que va començar a treballar en el pitjor moment de la crisi. Creus que heu tingut referents professionals on emmirallar-vos? Que els mètodes i criteris d’abans serveixen per a vosaltres?
Potser si tirem cinc anys enrere no passa tant, però els que vam començar a sortir el 2008, 2009, 2010, em fa la sensació que els nostres referents som nosaltres mateixos, és a dir, les companyies que van dos anys per davant teu. Per exemple La Calòrica, La Virgueria, La Minimal o els Parking Shakespeare, companyies que ja porten deu anys i que són el referent per a la gent que va al darrere, cadascuna en el seu àmbit. I sí, penso que ens hem fet de mirall les unes a les altres, perquè, abans, la gent que treballava, perquè gent precària hi ha hagut tota la vida, però la gent que treballava, segurament treballava molt menys en precari del que nosaltres ens hem trobat. Les retallades de subvencions, el taquillatge, la retallada de bolos a tot el territori, totes aquestes coses crec que ens han impactat molt i que no n’hem sortit amb facilitat. Jo no vaig sortir i vaig començar a treballar molt i ben pagat, sinó tot el contrari, a sales petites, en les que el taquillatge era molt minso i amb vint-i-cinc altres feines per sostenir la teva pràctica artística. Llavors penso que ens costa molt emmirallar-nos en el que havia passat. Artísticament ja és una altra cosa, però a nivell de picar pedra laboral, al final aprens dels teus companys i companyes, i penso que precisament El Col·lectiu és un espai on això s’ha demostrat molt.

Et refereixes a El Col·lectiu de companyies…
Al principi, fa cinc o sis anys, eren pràcticament uns cafès informals per compartir informació, coses tan senzilles com «tu quin caixet estàs negociant?» o «o tu quin taquillatge estàs negociant?» perquè quan comparteixes la informació és diferent, no et sents tan sola. Després es va veure que hi havia interès, musculatura i moltes companyies que volien formar-ne part. Llavors fa dos o tres anys vam tancar-nos amb nosaltres mateixes per parlar de què volíem que fos això, perquè que ens trobem i patim del mateix no vol dir que totes tinguem la mateixa opinió sobre les coses. Així hem anat organitzant taules de treball que continuen, com el 70/30 [es refereix a la repartició del taquillatge a les sales 70 % per a la companyia i 30 % per a la sala; fins fa poc, moltes sales es negaven a fer més d’un 50/50] i la dignificació laboral. Perquè econòmicament no surten els números, i no és un tema de si no et surten els números no ho facis, és que hi ha gent que li surten els números per les orelles. A banda d’això, El Col·lectiu ha estat una de les entitats que ha estat donant suport al Teatre Arnau, i s’està treballant molt perquè tiri endavant, perquè és un projecte molt engrescador i que pot ser un espai a Barcelona com no n’hi ha hagut mai cap. Seguim parlant amb institucions, les coses canvien a poc a poc, però, com a mínim estem a espais i som considerades agents a tenir en compte. Perquè la precarietat té molt a veure amb això, a la gent precària no se la reconeix, sobretot en aquest sector, es diu això de no ets prou bo, no tens prou talent, segueix currant i ja sortirà, i clar, amb tots aquests mandats absurds, se t’invisibilitza en comptes de dir, no, el que passa és que ets una persona precària que treballa a un espai precari, que et precaritza…

I si parlem de referents creatius, quins noms et venen al cap?
Jo tinc ideals. Estic enamorada de les primeres peces que vaig veure d’Oskaras Koršunovas, és el millor teatre que he vist mai. El que vaig veure de Tolosa i Azkona fa uns anys em va encantar. M’encanta veure Las Huecas lo punkis que són. Llavors miro la meva feina i penso, jo faig això perquè no sé fer una altra cosa, perquè si en sabés fer una altra, potser no ho faria. Jo no soc ni directora ni dramaturga de formació, faig el que faig per les pulsions que tinc, més o menys organitzades, i pel meu gust personal, no passa res, no ho estic criticant, és com ho faig, però la sensació sempre és d’un sostre i que jo em relaciono amb el meu sostre. Ahir veient l’Angelica Liddell pensava, clar, és que aquesta senyora s’atreveix a fer això, però jo no sé si a mi em sortiria fer-ho, i no vol dir que no voldria, però no sé si em sortiria, per molt que ho intenti. Potser algun dia podré escollir el que vull fer i el format que vull fer, ara mateix faig el que puc.

Posaré el meu cor en una safata (Assajos) / Direcció: Carla Rovira / Lloc: Teatre Lliure. Fotògraf: © Aitor Rodero. Aquestes fotografies tenen drets de copyright. NO POTS descarregar-les ni fer-les servir sense el meu permís. Si vols adquirir-les y fer ús d'elles contacta amb mi en aquest e-mail: aitorrodero@aitorrodero-fotografia.com.

El que és innegable és que el teu teatre sempre té una perspectiva política.
Penso que tot el teatre té una perspectiva política, el que passa és que jo potser la faig més evident. Tothom fa política, sempre estàs situada en el món, i crec que tots treballem des d’aquesta posició, i si no tens en compte cap perspectiva, segurament és perquè no estàs oprimida des d’enlloc. Jo soc una dona, feminista, d’esquerres, blanca, amb un privilegi molt gran, soc una persona de classe mitjana, ara mateix estic al Lliure, vull dir, és que és impossible no situar-se i sí, intentar fer política i intentar canviar les coses, evidentíssimament, però des del lloc on estic. Si negues des d’on parteixes, a qui li estàs fent el joc? Però una cosa que ha sorgit durant el procés de creació d’aquest espectacle, i que ha costat molt, ha estat entendre que la mort també hi entén d’ideologies, que la mort també hi entén de situacions vitals. Sempre ens hem plantejat que la mort és homogeneïtzadora i no, no és veritat, insisteixo, no és el mateix morir-se ofegada al Mediterrani que morir-se en un llit. Per això, sempre, sigues honesta, avisa des d’on parles, no sentenciïs que la teva situació és universal, perquè no ho és, és particular, i des de la teva particularitat pot esdevenir universal, però si no fas aquest exercici d’entendre que el que a tu et surt per la boca no afecta de la mateixa manera a tothom, llavors és que tens un problema i és que estàs al centre de l’univers. El teu teatre parteix d’un lloc i, si no et situes, no expliques i no ets honesta amb això, llavors estàs esborrant del mapa totes les altres diversitats que no tenen res a veure amb tu.

Aleshores, podem entendre que per a tu el teatre és una forma d’activisme?
Aquest és el meu dubte existencial. És a dir, jo entenc que soc una persona privilegiada perquè ara mateix estic treballant d’això. Crec que el teatre és activisme en el moment que treballes en precari, és a dir, la major inversió en cultura a Catalunya, a Espanya i al món, en realitat, la fan els treballadors i treballadores en precari, que la sostenen amb el seu temps, el seu esforç i estan fent que això existeixi. Sostenir la cultura professional des de la precarietat és una merda, però també és una part d’activisme. Aleshores jo sí que penso que genero un univers en aquest espai una mica diferent al dels poders fàctics, no? Però tinc el dubte de si ara mateix és activisme o és un privilegi que tinc.

Posaré el meu cor en una safata (Assajos) / Direcció: Carla Rovira / Lloc: Teatre Lliure. Fotògraf: © Aitor Rodero. Aquestes fotografies tenen drets de copyright. NO POTS descarregar-les ni fer-les servir sense el meu permís. Si vols adquirir-les y fer ús d'elles contacta amb mi en aquest e-mail: aitorrodero@aitorrodero-fotografia.com.

Després de l’estrena de Posaré el meu cor en una safata, tens més projectes?
Després del cor jo ja estic començant a assajar Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, perquè soc de les persones privilegiades que aquest any treballarà dues vegades al Lliure. Estrenem el 10 de gener, amb la qual cosa ja estem treballant i mola perquè només faig d’actriu i no faig producció, direcció, dramatúrgia, patiment… a part que amb La Calòrica és la companyia amb la que vaig començar, és el projecte que vam fer i em ve molt de gust tornar-hi, és molt divertit retornar a fer una cosa que fa deu anys que va passar.
Com a creadora no ho sé. De vegades penso que és com el meu espai còmode dir que jo no sé què és el que estic fent fins que no he fet unes quantes funcions, però penso que per a mi és important. Jo no entenc què he fet fins que no han passat unes quantes funcions amb públic. Fins que no he tingut la possibilitat de veure aquestes funcions a través dels ulls de la gent. Ja no és que necessiti el feedback, és qüestió de tu viure-ho amb més gent. Vull dir que ara l’objectiu és estrenar i veure què passa, i crec que des d’això em naixerà alguna cosa o no, no ho sé.

Reportatge fotogràfic d’Aitor Rodero (https://www.aitorrodero-fotografia.com/) realitzat al Teatre Lliure entre el 6 de novembre i el 2 de desembre de 2019.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada