Catalunya aixeca el teló 2015

Ahir a la nit, Catalunya aixecava el teló i ho feia amb una gala que ja és gairebé una tradició. Un esdeveniment que, fa anys, era una mena de festa privada de la professió per a saludar-se, desitjar-se una bona temporada i veure una mica per on anirien els trets de la competència, s’ha convertit d’un temps ençà en un esdeveniment públic que busca (encara que sembli mentida) engrescar la gent a anar al teatre.

I dic que sembla mentida perquè, al marge de gustos o números més o menys aconseguits (i sí, jo també vaig flipar i em vaig avorrir a parts iguals amb el suposat hipnotitzador), el que es va veure a Catalunya aixeca el teló no és representatiu ni de bon tros del que veurem a la cartellera de Barcelona durant aquesta temporada.

Si ens basem en la gala, Barcelona és una ciutat on només es fan musicals i, molt marginalment, textos clàssics, òpera i dansa contemporània. Ah, i espectacles d’hipnosi (???). On eren les sales alternatives? I les noves companyies? I els dramaturgs catalans contemporanis? I el teatre familiar? I les companyies internacionals? I els festivals? I el microteatre? I els monòlegs? (i només parlo de teatre perquè no controlo tant la resta d’arts escèniques, que, òbviament, també estaven infrarepresentades per no dir desaparegudes).

Comprenc perfectament que és molt difícil fer una gala informativa que sigui alhora entretinguda i vistosa per a l’espectador televisiu. Una gala completa, imparcial i variada que no sembli un catàleg inconnex o esdevingui un avorriment total. Però fem un pas enrere. De debò cal aixecar el teló d’aquesta manera? De debò algú creu que la gent anirà al teatre després de veure la gala? De debò algú creu que es poden crear espectadors d’aquesta manera? No pagaria més la pena invertir els diners, el temps i l’esforç en dissenyar noves estratègies de creació de públics?

El resultat, l’esperat: els que ja anem al teatre entre estupefactes i divertits davant l’espectacle (que, no em sap greu dir-ho, a mi que m’agrada el musical, em va entretenir força) i la gent que mai no trepitja un teatre totalment reafirmada en la seva opinió que això del teatre és una astracanada que agonitza.

Tenim tot un any per a fer-los canviar d’opinió, alguna idea?

*Per a saber més de les reaccions a la gala us recomano l’article de la Mercè Rubià a Teatre Barcelona.

Fotografia: Neus Riba (Teatre Barcelona).

Comparteix aquesta entrada a:

1 Comment

  1. Pingback: Catalunya aixeca el teló 2016 - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.