L’any passat per aquestes dates tots ens felicitàvem perquè, potser per primera vegada, Catalunya aixeca el teló ens havia engrescat. La gala de l’any passat va renunciar a fer una presentació dels espectacles (tasca impossible) i va esdevenir una celebració del que vol dir fer i gaudir del teatre des de la professió. Tots ho vam entendre i vam lloar la bona feina de Guillem Albà.
Potser per això el que va passar dimarts passat al Liceu (i que els que no hi van anar no veuran a TV3 fins dimarts vinent perquè hi havia futbol) va ser especialment dolorós.
La gala d’enguany, en mans de Minoria Absoluta, va ser un fiasco amb totes les lletres. Enguany, les bromes estaven fetes per gent que no ha trepitjat un teatre en anys (i es notava), la gala no tenia cap contingut a banda de la mateixa gala (és a dir, la gala anava de que no es podia fer la gala, argument gastat i que, de retruc, dona la idea que el teatre és quelcom accidentat i fet per incompetents), no es va mencionar cap espectacle excepte els dels afortunats amics que van passar per escena (Roger Coma, el presentador, Joel Joan, Àngel Llàcer, Joan Pera…) i, per acabar-ho d’adobar, durant el número final, una versió de Qualsevol nit pot sortir el sol amb la lletra adaptada a la celebració (una idea francament original que no s’ha vist mai a cap festival de final de curs de cap escoleta) algú va tenir la gosadia de preguntar “On són les directores?”, com si l’absència de directores a les programacions teatrals fos fruit del que en castellà s’anomena una espantá, com si les dones s’amaguessin i els bons programadors no les poguessins trobar (si voleu números per saber on no són les directores, us recomano les radiografies que elabora el col·lectiu Dona’m escena i que fan plorar). I això en una gala on les dones van brillar per la seva absència.
Resumint, que el Catalunya aixeca el teló d’enguany va tornar a ser el que sempre havia estat: una mena de festa de final de curs (però que es fa al començament) amb acudits gastats i que et deixa amb la sensació que fa més mal que bé al teixit teatral. Que torni Guillem Albà o que la deixin de fer!