Clàssics Desgenerats - Teatre Lliure

Al marge de la meva opinió sobre el cicle en el seu conjunt i els motius del teatre per a dur-lo a terme (que us explico aquí) he de dir que ho he passat bé aquests dos dies a l’Espai Lliure amb els Clàssics desgenerats.

El principal motiu pel qual he gaudit de tot plegat és perquè cadascuna de les dramaturgues ha fet el que ha volgut amb la premissa (agafar un text clàssic i imaginar com hauria estat si l’hagués protagonitzat una dona). Així, en aquests Clàssics desgenerats hem vist textos molt a prop de l’original i d’altres ben lluny, hem vist comèdies i drames, hem vist posades en escena clàssiques i esfondraments de la quarta paret. Tot plegat perquè, malgrat que a les dones ens etiquetin juntes i ens “venguin” com un pack som totes diferents i és precisament en aquesta mena de propostes on això es fa més patent.

El cas és que en dos dies (avui i demà es poden veure totes seguides), hem assistit a vuit lectures dramatitzades d’aproximadament 10 minuts cadascuna, basades en clàssics i escrites per dramaturgues de l’escena catalana contemporània. I la cosa ha anat més o menys així:

  • La Dora Gray (a partir d’El retrat de Dorian Gray). Carol López va optar per fer públic un conflicte personal (ben extrapolable): la por a esdevenir invisible un cop arribada la menopausa. En el seu text una autora intenta negociar amb el diable tornar a ser jove i desitjable. Tornar a ser visible. Pel camí, reivindica fer un canvi en la mirada, que la societat sigui capaç de veure atractives les dones amb cabells blancs, arrugues o algun quilet de més. Potser el clam hauria estat més creïble si López hagués apostat per posar un cos no normatiu en escena (cosa que no va passar).
  • La maison du Lors (a partir de Lolita). Carla Torres converteix el mític personatge de Lolita en la mestressa d’un prostíbul i a la filla de Lolita en una menor d’edat fascinada per un home adult. En escena, les interpretaven Anna Barrachina i Roser Vilajosana, enfrontant-se al repte de llegir un text en vers que parlava de prostitució i pederàstia i que, potser, tal i com reclamava al final la mateixa autora (en veu de les protagonistes), hauria necessitat una mica més de temps per exposar els seus arguments.
  • Taques de tardor (a partir d’Otel·lo). Denise Duncan posa en escena un Otel·lo i una Desdèmona negres per parlar de feminicidis i racisme. Amb un to de cinema negre i molta química entre els protagonistes (Malcolm McCarthy i Carol Muakuku) el text es planteja per què Otel·lo prefereix creure a un blanc que l’insulta constantment pel color de la seva pell (Iago) que no pas a la seva dona a qui suposadament estima. I, també, perquè Otel·lo mata la seva dona si ell tant se l’estimava.
  • Frankenstein (a partir de la novel·la de Mary Shelley). Clàudia Cedó va donar en el clau amb la seva adaptació de Frankenstein. Assistim a un late night show a l’estil estatunidenc on Mary Shelley (immensa Júlia Truyol) és entrevistada per un presentador gracioset i masclista (divertidíssim Enric Cambray) que li pregunta per coses tan interessants com les seves rutines de bellesa. Pel camí, ens presenta una hipòtesi sobre l’autèntic orígen de la criatura i reivindica una lectura menys testosterònica d’aquest clàssic.
  • Delicada (a partir de La guerra dels mons). Marta Buchaca ens mostra el masclisme incrustat al món professional, aquell masclisme estructural que patim totes arreu, personificat en aquest cas en dos creatius de publicitat (home i dona) que discuteixen sobre els anuncis de compreses. Un text directe i al gra.
  • L’última página (a partir de Macbeth). Marília Samper es posa a la pell de Lady Macbeth i la imagina reivindicant-se com a personatge i exigint al missatger que anuncia la mort (en off) en el text original que no ho faci i que li permeti morir heròicament a la darrera pàgina, amb la dignitat que s’ha guanyat al llarg de la història, com una bona dolenta.
  • Kill Agammèmnon (a partir d’Electra). Carla Rovira fuig de qualsevol subtilesa per exposar una idea tan molesta com radical: potser el que mereixen els homes que maten dones es morir a les nostre mans. Per fer-ho ens mostra una Clitemnestra negra, Sílvia Albert, (i assegura que treballarà perquè torni a passar) i una Electra menor d’edat, Violeta Vigna. Amb destrals sobre l’espatlla, samarretes grogues que recorden Kill Bill i una actitut descarada, provocadora i violenta, les dues dones busquen Agammèmnon per acabar amb ell.
  • Lisístrata (a partir de la peça d’Aristòfanes). Lali Álvarez discuteix amb la seva pròpia creació, una carismàtica Lisístrata interpretada per Clara Garcés, sobre les contradiccions de participar en un cicle com aquest, i acaba cridant a una vaga d’espectadores fent-nos jurar que no tornarem al teatre fins que no sigui un espai de llibertat. Confesso que vaig jurar en fals. No crec que aquesta utopia es compleixi en vida meva, així que prefereixo seguir aixecant acta i protestant.

Avui i demà són la vostra darrera oportunitat per descobrir o retrobar-vos amb aquestes dones i aquests clàssics. Jo penso que val la pena perquè, en el pitjor dels casos, us garanteixo que us faran pensar.

I, per cert, gràcies i enhorabona Cristina Clemente per apropar-nos-les!

 

Clàssics desgenerats

Coordinació: Cristina Clemente.

La Dora Gray a partir d’El retrat de Dorian Grayd’Oscar Wilde. Dramatúrgia i direcció: Carol López. Intèrprets: Marta Bayarri i Eduard Buch.

La maison du Lors a partir de Lolitade Vladímir Nabókov. Dramatúrgia i direcció: Carla Torres. Intèrprets: Anna Barrachina i Roser Vilajosana.

Taques de tardor a partir d’Otel·lode William Shakespeare. Dramatúrgia i direcció: Denise Duncan. Intèrprets: Malcolm McCarthy i Carol Muakuku.

Frankenstein a partir de la novel·la de Mary Shelley. Dramatúrgia i direcció: Clàudia Cedó. Intèrprets: Enric Cambray i Júlia Truyol.

Delicada a partir de La guerra dels monsd’H. G. Wells. Dramatúrgia i direcció: Marta Buchaca. Intèrprets: Laura Conejero i Josep Julien.

L’última pàgina a partir de Macbeth de William Shakespeare. Dramatúrgia i direcció: Marilia Samper. Intèrprets: Jordi Andújar i Ester Cort.

Kill Agammèmnon a partir d’Electrade Sòfocles. Dramatúrgia i direcció: Carla Rovira. Intèrprets: Sílvia Albert i Violeta Vigna.

Lisístrata a partir de la peça d’Aristòfanes. Dramatúrgia i direcció: Lali Àlvarez. Intèrpret: Clara Garcés.

Vestuari i elements escènics: Xesca Salvà. Il·luminació: Maria Domènech. So: Odil Bright. Ajudant de coordinació: Georgina Oliva. Producció: Teatre Lliure.

Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Espai Lliure. Data: 17/01/2019 i 18/01/2019.

Comparteix aquesta entrada a: