Seguim amb la trilogia Tot pels diners al Teatre Lliure, i aquesta setmana ha arribat el torn de Cleòpatra, l’espectacle escrit i dirigit per Iván Morales. Sortir a la palestra després de Mammón deu ser una mica com que et toqui cantar després de Frank Sinatra. Una putada. Mammón va elevar les expectatives sobre la trilogia a nivells còsmics, i seria injust comparar els dos espectacles. Però sí crec que Cleòpatra es pot comparar amb els treballs anteriors d’Iván Morales i penso que no és la seva millor feina.
A Cleòpatra ens retrobem amb el nostre estimat Dylan Bravo que torna a Barcelona després dels convulsos incidents que van tenir lloc a Las Vegas. Sense calers ni cap lloc on tornar, acaba de rellogat al pis d’una prostituta al barri del Poble Sec. Dylan està convençut d’abandonar la mala vida i les males companyies, però una bossa plena de cocaïna s’interposarà en el seu camí.
Cleòpatra té una cosa molt bona i una no tant. La primera són els personatges. Iván Morales sap crear personatges. Omplir-los d’ànima és la seva especialitat. És impossible no estimar el Dylan, la Isabel i la Paola. Els estimes perquè te’ls creus, perquè respiren. Els monòlegs de tots els personatges, però especialment de la Paola, amb la seva estructura de flashback a càmera lenta, les converses nocturnes entre el Dylan i la Isabel, totes les escenes on veiem crèixer els personatges, són una meravella. Però hi ha un problema. La trilogia Tot pels diners imposa una cotilla als autors. Cal que els diners, la relació de les persones amb els diners, ocupin el centre de la trama, i crec que a Cleòpatra es dóna una mena de bicefàlia malvada. La història transcorre a dos nivells, com a dues velocitats. D’una banda tenim una història de narcotràfic a petita escala i de l’altra tenim “la” història. La història que crec que engresca de debó a l’autor i a la que, per com està confegit el muntatge, no pot dedicar-s’hi com voldria. La història de la Isabel, la prostituta del Poble Sec. Ella és l’autèntica protagonista i és la seva història la que destaca en el muntatge, però no s’acaba de desenvolupar com caldria perquè es veu constantment interrompuda per la del Dylan. Per la necessitat que Cleòpatra encaixi en la trilogia. Això acaba perjudicant el ritme del muntatge i, a mi, em va deixar amb la sensació que em perdia alguna cosa, que volia saber-ne més.
Pel que fa les interpretacions, no podrien haver estat millor. Manel Sans és ja Dylan Bravo. Després de Mammón, el personatge és ell i ell és el personatge. Cada mirada, cada moviment, cada matís. Realment fantàstic. Clàudia Benito és una d’aquelles actrius magnètiques que hipnotitza la platea i Anna Azcona fa un autèntic desplegament interpretatiu per donar vida a Isabel, el personatge més complicat, amb més arestes, que passa de la farsa al drama en un segon. L’autèntica protagonista, el pal de paller de la funció.
Deia al principi, i ho crec sincerament, que Cleòpatra no és el millor espectacle d’Iván Morales. Però és igualment cert que el pitjor dia de Morales segueix sent molt millor que tantes altres coses que es veuen per aquests móns de déu. Cleòpatra és un bon espectacle amb uns intèrprets impressionants i ens apropa una passa més al desenllaç de la trilogia Tot pels diners. Aneu a gaudir-la.
Pingback: L'onzena plaga (Tot pels diners 3) - Somnis de teatre