Cliff (Precipici)

Vaig anar a veure Cliff bàsicament perquè Montgomery Clift era l’actor preferit de la meva mare, que el trobava guapíssim, i, per tant, he vist unes quantes de les seves pel·lícules. Vaig anar-hi amb ganes de descobrir alguna cosa de l’home darrere el glamur del cinema clàssic. Un glamur que, en el seu cas, amagava una vida no tan feliç.

Montgomery Clift com tants altres actors de la seva generació (i molt em temo que encara alguns d’aquesta) era un homosexual amagat a l’armari més gran de tots, aquell anomenat Hollywood, que no permetia (com segueix sense permetre) que les seves estrelles s’allunyessin ni mig centímetre d’allò políticament correcte i socialment acceptat. Alcohòlic i addicte a altres substàncies, va viure una vida no gaire feliç partida en dos per una accident que li va destrossar la cara als 36 anys, en un gran moment professional. Malgrat que els metges van fer una molt bona feina i va poder seguir treballant, aquell accident, o com a mínim  això proposa Cliff, el va afectar moltíssim i va fer que es replantegés tota la seva vida.

Així Alberto Conejero, l’autor del text, tria l’accident com a punt de partida d’un monòleg que explicarà en diverses escenes curtes el procés de degeneració que portaria Clift a la mort. Hem dit monòleg, però no acaba de ser una descripció encertada. És veritat que el text és per a un únic actor i que aquest només interpreta l’estrella de Hollywood, però les escenes acostumen a ser converses en les que no podem sentir la resta de personatges (com quan algú parla per telèfon davant nostre) i, per tant, hem de deduir el que diuen a partir del que diu Montgomery Clift, cosa que encorseta moltíssim el text, i l’estranya.

Pau Sastre dona vida al mite del cel·luloide i ho fa amb encert i entrega. Surt vencedor de la difícil tasca de fer viu un personatge tan mític, tan evocable i que, per més complicació, apareix en fotografies i gravacions en diversos moments del muntatge.

Però, malgrat la bona feina de Sastre, el text no alça el vol en cap moment, i acaba esdevenint un relat monòton amb un personatge atrapat en una única obsessió, muntar La gavina al teatre amb Elizabeth Taylor, i una única emoció, la més profunda de les desesperances.

 

Cliff (Precipici)
Una producció de: Companyia Desubicats. Autor: Alberto Conejero. Direcció i traducció: Francesc Amaro. Intèrpret: Pau Sastre. Escenografia: Paula Font. Tècnics de llum i so: Joan Rey Cubells y Laia Garcia Fernàndez. Disseny Gràfic: Víctor Muñoz.
Sala: Teatre Tantarantana. Àtic 22. Data: 17/05/2018.
Comparteix aquesta entrada a:

2 Comments

  1. fuetimate 04/06/2018 at 18:45

    Un blog molt interessant amb entrades molt treballades.
    Salut
    Fuetimate.com

    Reply

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.