Festival TNT: Cold Blood

Quan va acabar Cold Blood i vaig veure que s’aixecava a aplaudir amb entusiasme ben bé tres quartes parts de la platea vaig sentir-me estranya. Era obvi que l’espectacle havia agradat, i molt. Tan obvi com que a mi m’havia deixat més aviat freda.

Tanmateix, com sempre, cal anar per parts, perquè, per sort, no tot és blanc o negre en aquesta vida.

Cold Blood proposa un llenguatge propi que ells mateixos denominen nanodansa. La nanodansa consisteix ni més ni menys que a ballar amb les mans. Penseu en el típic joc que es fa amb nens petits de caminar per sobre una superfície amb els dits índex i cor de la mà i ja ho tindríem. I això, que dit així sembla una parida, és una idea que funciona. Funciona perquè ho fan uns ballarins amb una tècnica i una precisió increïbles, que exploten la idea, l’exprimeixen al màxim i arriben fins a les darreres conseqüències. Funciona perquè la feina està feta amb encert i rigor i, per moments, resulta fascinant. Aquestes mans ballen claqué, fan pole dancing, interpreten el Bolero de Ravel amb la coreografia de Maurice Béjart, patinen sobre gel i tot allò que us pugueu imaginar. I com ho veu el públic? Us preguntareu. Doncs gràcies a les càmeres. Les mans ballen sobre escenaris cinematogràfics en miniatura i unes càmeres professionals envien el senyal en directe. El resultat és una barreja del cinema en directe amb miniatures d’Agrupación Señor Serrano i el cinema en directe d’Ombra, espectacle que vam veure aquest Grec. I aquí es on comencen, per mi, els problemes.

Malgrat que acabo de comparar Cold Blood amb Agrupación Señor Serrano, aquesta comparació és molt espúria. I és que a Cold Blood li falta precisament el que fa que els Serrano facin màgia i és la performance. Serrano treballa cartes amunt i quan fa el seu cinema amb miniatures veiem el resultat a la pantalla, però no només. Veiem també el procés, el veiem perfectament perquè no s’amaga, es juga, es performa. El resultat és un espectacle netament teatral que treballa a diferents nivells, com si fos una peça fractal. A Cold Blood, en canvi, el desplegament tècnic, la mida de les càmeres, la foscor de l’escenari tot això fa que els espectadors només estiguem veient la pantalla. Es cert que podem mirar sobre l’escenari, però el que veiem serveix per satisfer la nostra curiositat de conèixer el truc, no aporta res des del punt de vista de l’espectacle, el que fan no està pensat per ser mirat, és una coreografia d’eficiència, l’art de treballar a les fosques a un escenari ple de trastos i sense cometre errors (no trec cap mèrit a això, però si mai es tallés el cable que permet veure el que grava la càmera, el que passa en escena per sí sol no ens satisfaria en absolut).

D’altra banda, i abandonant el tema tècnic, la dramatúrgia tampoc no em va semblar res de l’altre món. Una successió de relats breus sobre la mort i els segons que la precedeixen. Històries de curtmetratge (gairebé petits acudits) protagonitzades principalment per homes (les dones són comparses, assassines o prostitutes) i que bàsicament estan al servei del truc. De fet, crec que podríem dir que és una dramatúrgia a posteriori, pensada per cosir els diferents “números” imaginats pels creadors.

Cold Blood és un espectacle estèticament impressionant, bonic, enlluernador, però poca cosa més. El típic espectacle inofensiu però “resultón”, ideal per a festivals: gran, imponent, amb pressupost, però de consum ràpid. Ara bé, funcionar, funciona. 

 

Cold Blood

Un espectacle de Michèle Anne De Mey, Jaco Van Dormael i el col·lectiu Kiss & Cry. Textos: Thomas Gunzig. En creació col·lectiva amb Grégory Grosjean, Thomas Gunzig, Jlien Lambert, Silvye Olivé, Nicolas Olivier amb la participació de Thomas Beni, Gladys Brookfield-Hampson, Boris Cekevda, Gabriella Iacono, Aurélie Leporcq, Bruno Olivier, Stefano Serra i en gira amb Manuela Rasaldi, Nora Alberdi, Grégory Grosjean, Harry Cleven, Julien Lambert, Pierre de Wurstemberge, Boris Cekevda, Yann Hoogstoel, Ivan Fox, Stefano Serra, Thomas Dobruszkès, Thomas Van Cottom. Fotografia: Julien Lambert. Producció: Astragales asbl. Productor associat: Mars, Mons Arts de la Scène (BE), Théâtre de Namur (BE). Coproductors: Charleroi Danses (BE), la Fondation Mons 2015 (BE), KVS (BE), Les Théâtres de la Ville de Luxembourg (LUX), le Printemps des comédies (FR), Torino Danza (IT), Canadian Stage (CA), Théâtre de Carouge (CH), Théâtre des Célestins (FR). Amb el suport de Ministère de la Fédération Walloni Bruxelles – Service de Danse i Wallonie Bruxelles International.

Sala: Teatre Principal. Data: 28/09/2018. Fotografia: Julien Lambert

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.