El meu darrer espectacle de 2019 va ser Com menja un caníbal i el vaig veure el dia 19 de desembre. Al dia següent (més o menys) vaig marxar de vacances. Després va venir cap d’any, una festa d’aniversari una mica llarga, la nit de Reis i, entre una cosa i l’altra, em trobo el dia 8 de gener que encara no he escrit ni una línia sobre aquest muntatge màgic que va deixar-me bocabadada. Per sort, tampoc no he aconseguit oblidar-ne ni un sol detall, així que, en el fons, m’encanta començar les crítiques de 2020 amb aquesta nova joia de La Virgueria. M’ha semblat un bon auguri.
A Com menja un caníbal, La Virgueria (que el passat 2019, com qui no vol la cosa, va fer 10 anys) ha decidit apostar fort. Ens trobem davant d’un muntatge de grans dimensions, amb deu intèrprets i una posada en escena ambiciosa que fusiona el llenguatge teatral i el del circ per explicar la història d’una dona, Dora, interpretada per una sublim Maria Pau Pigem, que arriba a Barcelona en la dècada de 1950 fugint de la misèria i la barbàrie del seu poble natal. A la gran ciutat, i en contra de tot pronòstic, trobarà una petita illa de pau, el Garito, un local on es reuneixen els Fràgils, un grup d’allò més eclèctic de persones que, senzillament, no encaixen, no acompleixen expectatives o no són productives en aquest món capitalista (i caníbal) que ens devora.
Isis Martín i Aleix Fauró signen a quatre mans la dramatúrgia i direcció d’un muntatge que combina amb encert, intel·ligència i tones d’ofici poesia, estètica i discurs polític per regalar-nos una experiència intensa, colpidora, emotiva i profundament bella. A un espai escènic carregat d’objectes i detalls evocadors, com ara la olor que surt d’una olla que bull, trobem també un trapezi i una perxa xinesa. Al llarg de tota la peça, l’acrobàcia serà un més dels elements escènics, un color més a una paleta extensa de recursos sempre destinats a enriquir el relat, a transportar-nos com espectadors al territori màgic del record i la fantasia de la Dora, narradora de la història. Així, la posada en escena, mil·limètrica, avança constantment per territoris inesperats, tan sorprenents com fascinants, que, arribats a un cert punt, et fan creure que qualsevol cosa, literalment qualsevol, és possible en aquest espai oníric.
En escena, el repartiment, còmplice i entregat, funciona també com un rellotge suís. Guillem Barbosa, Patrícia Bargalló, Sílvia Capell, Maria Garrido, Guillem Gefaell, Carles Gilabert, David Menéndez, Núria Montes, Lara Renard i la ja anomenada Maria Pau Pigem conformen tot un univers de personatges de faula que s’entenen amb la mirada i, a voltes, funcionen com una sola ànima, com si tots respiressin al mateix ritme.
Com menja un caníbal, que forma part del projecte Arnau Itinerant, es veurà en els propers mesos en gira per diferents ciutats (us recomano seguir-los al seu Facebook per assabentar-vos d’on i quan exactament) però jo confesso que a la carta als Reis vaig demanar que alguna sala gran (és important que sigui gran) de Barcelona aposti per programar-los aquest 2020. No només perquè La Virgueria porta 10 anys demostrant que és una de les companyies més interessants i amb un llenguatge més propi del panorama, sinó perquè Com menja un caníbal és una autèntica joia que ha de poder estar en cartell més de dos dies a la nostra ciutat. Qui s’anima?