Shakespeare mai no em decepciona. La seva habilitat per retratar l’ànima humana sempre m’ensenya alguna cosa. Pot ser que el context hagi canviat moltíssim des que ell va viure, però els homes no tant. Seguim sent essencialment iguals. I ell ens tenia calats. Vaja si ens tenia calats. Tant se val si són comèdies o tragèdies, els seus textos sempre em fan feliç. I, des de fa ja un temps, he decidit no llegir res de nou seu, ni tan sols les sinopsis. Així, quan vaig a un muntatge de Shakespeare em dono el gust i el plaer de veure’l neta, sense cap idea prèvia, (gairebé) com els seus espectadors originals.
I això vaig fer amb aquest Com us plagui, deliciosa comèdia que parla de l’amor, però també del poder, la lleialtat i, cosa més estranya, dóna gran protagonisme a les dones. La Rosalina no és una dama fluixa ni dèbil sinó una noia amb empenta i enginy, disposada a posar a prova les paraules d’amor del seu enamorat.
La posada en escena i la direcció de Dugald Bruce-Lockhart em van encantar. Aprofitant al màxim el complicat espai del Teatre Akadèmia, els actors sortien i entraven d’escena per totes bandes amb un resultat molt dinàmic i encertat. D’altra banda, la música en directe (violí i clarinet) i la utilització de múltiples instruments de percussió per ambientar les escenes creaven un ambient molt fresc, que ens transportava al bosc i a la natura, protagonistes també del text com a metàfora de la llibertat.
Un repartiment ampli i molt ben compenetrat completava el conjunt. D’aquest vull destacar a Joan Díez, meravellós en el seu paper de bufó; Jacob Torres, divertit i càustic en el seu paper de Jacques i Núria Deulofeu, una entregada Rosalina, plena d’energia.
Les més de dues hores d’aquest Com us plagui em van passar volant i vaig arribar a casa amb la idea de comprar-me el text per poder recuperar molts dels monòlegs de la peça. William Shakespeare mai no em decepciona però amb aquest muntatge el plaer va ser doble. Tot un encert.