Comment te dire adieu

Hi ha moltes coses que m’agraden de la Sala Flyhard (de fet, per què negar-ho, m’agrada tot) però si només pogués triar-ne una em quedaria sens dubte amb els textos que s’hi estrenen. Els que em coneixeu (ni que sigui de seguir aquest blog) ja sabreu que, per mi, el més important d’un muntatge és el text. Digueu-me clàssica o antiga però poc m’importa si les interpretacions són la bomba, l’escenografia té un disseny d’avantguarda  o el moviment escènic s’inspira en la dansa contemporània; si no m’expliquen una bona història i me l’expliquen bé, el muntatge no m’acabarà de fer el pes. Sóc així, què voleu que hi faci.

Per això m’agrada anar a la Flyhard, perquè sé que el filtre de qualitat dels textos s’assembla als meus gustos i, així, em garanteixo (en part) una bona experiència. Suposo que per aixó vaig sortir tant moixa de Comment te dire adieu, perquè per primera vegada el text no va resultar rodó. I, compte, que no dic que estés malament, ni que no m’agradés, ni res d’això, però les meves expectatives eren molt altes i, en aquest cas, no van ser cobertes. Potser també és culpa meva, tot plegat.

Comment te dire adieu és una comèdia romàntica amb quatre personatges i dues històries que només comparteixen espai. Tot i que l’autor intenta tota l’estona relacionar-les fent interactuar els personatges, la combinació no acaba de quallar i tenim en tot moment dos relats paral·lels: la cambrera amb el client i l’amo amb la noia misteriosa. Dues maneres d’entendre la vida, l’amor i les relacions que seran posades a prova entre cafès, cerveses i música francesa.

El text funciona de meravella en els petits moments, les escenes aillades. Està clar que l’autor té mà per les converses “boniques”, per enllaçar les frases de manera que hipnotitzin el públic. El problema està clarament en el conjunt i les transicions, en el ritme. Ràpid per moments, molt lent quan li interessa, l’obra avança a batzegades parant ara aquí i ara allà però sense aprofundir mai gaire. Els personatges resulten simpàtics d’entrada però al cap d’una estona t’adones que són un conjunt de tòpics sense gaire fons. Semblen tenir força personalitat però de cop i volta t’adones que no en saps res d’ells i que no pots entendre gaire els motius que els fan canviar de rumb.

Les mancances del text queden compensades amb escreix amb la feina dels actors. Les seves interpretacions tenen força i ànima malgrat que els personatges són massa esquemàtics. En Gorka Lasaosa fascina amb un personatge tendre i rondinaire alhora que s’acaba enduent el gat a l’aigua.

Amb tot, Comment te dire adieu és un bon muntatge per gaudir de l’ambient i el teatre de prop de la Sala Flyhard.

L’anècdota del dia va passar en el moment del fosc final. L’obra té uns quants foscos com a transició entre escenes i, com ja hem dit, el ritme té moments complicats. Tot plegat va provocar que, en acabar, tot el públic dubtèssim de si aquell era realment el final o si encara quedava una escena (o més). La situació es va resoldre amb l’anunci per part dels actors que allò ja s’havia acabat. Moment entre còmic i tens que es podria haver solucionat amb el clàssic aplaudiment que arrenca a la cabina del tècnic…

Comment te dire adieu – Autor i director: Sergi Manel Alonso. Repartiment: Gorka Lasaosa, Maria Asensio, Núria Deulofeu i Roc Esquius. Sala: SALAFlyHard. Data: 22/09/13. Fotografia: (c) Roser Blanch.

Comparteix aquesta entrada a:

4 Comments

  1. Gema Moraleda 09/10/2013 at 08:00

    És veritat que és la més fluixa de les que he vist de la Flyhard, però també és cert que no és ni de lluny lo pitjor que et pots trobar a la cartellera. Demanem molt a la Flyhard (i està bé) però tampoc no cal que ens passem…

    Reply
  2. Pingback: Assaig obert - Somnis de teatre

  3. Pingback: Manual para combatir la flaqueza del ser humano - Somnis de teatre

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.