Confessió d’un expresident

Començaré aquest comentari sobre la Confessió d’un expresident amb una confessió pròpia: aquest muntatge em tirava una mica enrere. Un monòleg, al Capitol, amb un actor televisiu conegut per fer sàtira política a la tele en horari de màxima audiència… Tot apuntava que podia ser una mena de “miniPolònia”, un producte d’humor i sàtira més o menys lluït però poc interessant. Només una cosa em feia dubtar, la firma de La Brutal

Així que vaig decidir donar-li una oportunitat. Al cap i a la fi, tot i que alguns m’han agradat més que altres, tots els espectacles de La Brutal tenen intenció i qualitat. Sempre tenen alguna cosa que fa que valgui la pena veure’ls. I aquest no va ser l’excepció.

A Confessió d’un expresident trobem un Queco Novell que s’allunya dels seus àlter egos televisius i construeix un president qualsevol. Sense tics i sense escarafalls, qui tenim al davant podria ben ser un dels polítics amb vestit i corbata que veiem cada dia a les notícies. Un d’aquells cínics sense escrúpols que juguen a diari amb el nostre futur amb els nostres calers.

Però el més encertat de Confessió d’un expresident és, sens dubte, el seu text. Davide Carnevali signa un monòleg punyent i incòmode que fuig de l’autocomplaença i interpela l’espectador. Un text que ens posa un mirall al davant i ens pregunta: i tu? Què has fet per frenar aquests caradures? Un text que reconeix que els polítics corruptes tenen el poder i totes les cartes per sortir-se amb la seva, que són malvats i males persones, però que ens recorda que nosaltres, els ciutadans, tenim la responsabilitat d’exercir el control i de castigar-los, i que podem fer-ho.

Amb una senzilla posada en escena, una interpretació eficaç i treballada i un text excel·lent, Confessió d’un expresident és teatre polític del bo, del que fa pensar, planteja preguntes i obre debat. Un magnífic complement a l’obra Hazte banquero que aquests dies es representa a la vorera del davant i de la que ben aviat també us parlaré.

 

 

Confessió d’un expresident

Autor: Davide Carnevali. Traducció: Davide Carnevali. Col·laboració en la traducció: Carles Fernández Giua i Istituto Italiano di Cultura. Direcció: Xavier Ricart. Repartiment: Queco Novell. Vestuari: Maria Armengol. Audiovisuals i disseny de so: Francesc Isern. Caracterització: Helena Fenoy. Disseny d’il·luminació: Jaume Ventura. Escenografia: Jordi Queralt. Construcció: Carles Hernández “Xarli”. Regidoria: David Olivares. Col·laboració de so: Damien Bazin. Fotografia: Felipe Mena. Disseny gràfic: Joan Aguadé. Vídeo promocional: Francesc Isern, Damià Haro.

Sala: Club Capitol. Data: 03/07/2016. Fotografia: (c) Felipe Mena.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.