Conillet és un d’aquells textos que va més enllà de la posada en escena o de la interpretació. Podria dedicar tot aquest text a parlar-vos de la impecable, magnífica i magistral interpretació que fa la Clara Segura, de com treballa amb una veritat brillant i com fa que, mirant-la, sembli que el que fa ella sigui, no només senzill, sinó natural. Podria parlar també de l’encertada i simbòlica posada en escena signada per Marc Martínez. Però estaria fugint d’estudi, perquè el més important de Conillet és el que diu. Un discurs amb el qual no puc estar d’acord.

Conillet em va semblar, principalment, un pamflet d’idees pretesamemt feministes però que en realitat amaga aquest discurs més aviat ranci que diu que només les dones són capaces de fer-ho tot. Conec moltes mares treballadores, moltíssimes, són amigues, familiars i companyes de feina que m’han relatat d’una i mil maneres com els seus fills, la seva decisió de ser mares, ha afectat la seva vida de maneres que mai no haurien previst. Tot el que explica la protagonista de Conillet és cert, potser fins i tot es queda curta, és l’enfoc del seu discurs el que em va fer arrufar el nas.

Perquè Conillet reivindica sense complexes la figura de la superwoman, ja sabeu, aquell èsser humà de sexe femení que treballa vuit hores al dia i, després, porta la casa, cria els fills i és l’amant perfecte, sempre amb un somriure a la boca i ganes d’anar a sopar fora. Com si el problema de la maternitat fos que les dones no som capaces de ser superwomans. Com si algú pogués arribar a ser-ho o com si el correcte fos desitjar-ho i culpabilitzar-se per no assolir objectius. Al text, quan la mare de Conillet exclama que necessita ajuda, demana estimulants, guarderies i estàtues, quan el que hauria de demanar són horaris de feina raonables, sous dignes i, per sobre de tot, deixar de ser la principal i última responsable de tot el que comporta la perpetuació de l’espècie. Portar fills al món no hauria de ser cosa de dones, hauria de ser cosa, com a mínim, de família i, si t’hi pares a pensar, de tota la societat.

Jo no sóc mare, i provablement no ho sigui mai, però tinc clar que si en aquesta societat nostra, on tenim de tot, tenir fills és un esdeveniment estressant no és pas per culpa de les dones ni de la seva manca de compromís. I fer textos basats en aquest sentiment de culpabilitat només perpetua la imatge de la dona indefensa i ploramiques que “si volia tenir fills, haver-ho pensat abans”. Que cal obrir un debat sobre el fet de tenir fills (i estic evitant voluntàriament la paraula maternitat) em sembla dolorosament evident, però no crec que Conillet sigui una bona contribució a aquest debat (digui el que digui la promoció).

Conillet
A partir d’El conejito del tambor de Duracell de Marta Galán Sala. Adaptació i direcció: Marc Martínez. Intèrpret: Clara Segura. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Nidia Tusal. Il·luminació: Eusebio Calonge. Espai sonor: Àlex Polls. Ajudant de direcció: Daniela Feixas. Ajudanta de producció: Lorena López. Producció executiva: Meri Notario. Coproducció: Teatre Lliure i Bitò Produccions. Amb la col·laboració de l’ICEC de la Generalitat de Catalunya.
Data: 13/11/2015. Sala: Espai Lliure. Teatre Lliure de Montjuïc. Fotografia: David Ruano.