Com més passen els anys més clar tinc que l’èxit fulgurant i inesperat és el regal més enverinat que pot rebre qualsevol. No només els artistes, qualsevol. Perquè, en el fons, ningú no sabem per què ens funcionen o no les coses que ens funcionen. Tenim intuïcions, idees i anàlisis a posteriori però, mentre ho estem fent anem a cegues. I, per això, quan quelcom resulta un èxit fulgurant, ens envaeix la por a no ser capaços de tornar a alinear els planetes i, de manera conscient o inconscient, acabem per intentar replicar l’èxit seguint el guió anterior. I aquest és l’error.
Penso que això és una mica el que els ha passat als Íntims i als seus companys de viatge en el seu nou muntatge Pool (no water). Que el pes de l’èxit que va ser Wasted (i, en menor mesura, Wohnwagen) els ha llastat i els ha fet buscar la seguretat dels camins ja transitats, on se senten amos i senyors de cada passa que donen.
Però Mark Ravenhill (autor de Pool) no és Kate Tempest (autora de Wasted). Mentre Wasted mira la vida amb una perspectiva romàntica en la que no val la pena viure si no mors una mica a cada segon, Pool és un text carregat de cinisme, que parla de l’autodestrucció com una bella art i explora la relació de vampirisme que s’estableix tot sovint entre l’artista i la seva feina, entre l’artista i el seu entorn. Ravenhill proposa un món hostil ple de personatges egoistes, falsos i carregats d’ego, disposats a tot per aconseguir el seu pedaç de glòria, el seu moment de catarsi. Davant els nostres ulls desfila un catàleg de ionquis de l’adrenalina de crear que acaben enganxats a les drogues convencionals per amagar-se de la seva pròpia mediocritat. (Tot plegat, per cert, en un entorn, la “bohèmia” de les dècades de 1980-90, en plena epidèmia de sida, que comença a sonar passadet de moda).
De fet, Pool assoleix els seus millors moments quan connecta amb el cinisme de Ravenhill. Les escenes entre Marc Cartanyà i Xavier Teixidó, en les que interpreten respectivament un director de cinema narcisista que vol fer teatre i un artista desconegut que vol treballar amb ell, són sense cap mena de dubte el millor de tot el muntatge. En canvi, quan el grup es refugia en l’esperit romàntic de Wasted i ens mostra l’autodestrucció dels personatges amb empatia i certa tendresa és quan tot plegat perd força i perdem el fil del text.
Per la posada en escena, Íntims s’ha posat en mans d’Anna Serrano, Elena Martín i Marc Salicrú (que signa també l’escenografia, com ja va signar la de Wasted), tots tres membres de l’equip que va estrenar Wohnwagen l’any passat, un altre muntatge que destacava per la seva visió romàntica de la vida. L’espai escènic de Pool recorda precisament aquest muntatge (una cúpula metal·litzada plena de fum i amb llum indirecta, amb el públic distribuït a banda i banda deixant un espai central i un altre d’exterior circular), i, malgrat que aconsegueix transmetre la sensació d’angoixa i opressió que viuen en molts moments els personatges, penso que marca massa el to general de la funció.
Estic segura que les expectatives (pròpies i externes) dipositades en aquest muntatge no han jugat al seu favor durant el procés de creació, de la mateixa manera que no tinc cap mena de dubte que aquest equip de creadors pot arriscar molt més fins exprèmer l’essència del text de Ravenhill. No em malinterpreteu, Pool no és un mal muntatge, però arrossega una incòmoda sensació de déjà vu que no l’acaba de fer brillar. Amb sort, l’estrena a Tàrrega només haurà estat una passa més del procés.