Dijous passat vaig poder tornar a gaudir d’una de les retransmissions del National Theater als Cinemes Icària de Barcelona. En aquesta ocasió va tractar-se d’un clàssic dels clàssics: Medea.
Una Medea interpretada per la magnífica Helen McCrory (que els seguidors de la imprescindible sèrie Peaky Blinders coneixereu com la tieta Polly), que dona vida a aquesta mare i esposa carregada de contradiccions, violència i dolor amb aquella barreja explosiva de sobrietat aristocràtica i llàgrimes com melons que només he vist en els actors anglesos. Només per veure-la a ella ja va valdre la pena el viatge.
Però encara hi ha més. Un escenari amb dos nivells en vertical i dos ambients en horitzontal (una espai a boca que representava una sala d’estar i un espai oníric al fons, format per un bosc fosc d’arbres i fum, que evocava l’infern interior de Medea) permetia desenvolupar tota la història sense haver de recòrrer a res més. Al pis de dalt, vèiem els esdeveniments que tenien lloc fora de la casa de Medea: la boda de Jàson, la mort de la seva nova dona… Tot això acompanyat d’un cor exclusivament femení, format per ballarines, que aconsella i acompanya Medea des de la seva terrible decisió fins al desenllaç final.
Amb un ritme àgil, un repartiment equilibrat i precís, unes ballarines sorprenents i una posada en escena moderna, el drama de Medea i la seva reflexió sobre la venjança, la gelosia i la desesperació va sonar alt i clar. Com sempre dic, tot un luxe.