Segueixo el meu peregrinatge per les obres que no vaig poder veure la temporada passada. De vegades em fa por estar perdent-me obres boníssimes d’aquesta temporada que hauria de recuperar l’any vinent i entrar així en una roda de retards que s’acabaria convertint en un mal conte kafkià… Tanmateix si és per veure espectacles tan bons com aquesta Cosmètica de l’enemic estic disposada a arriscar-me. Perdre’s això hauria estat molt més que una llàstima.
Dos actors, setanta-cinc minuts i escenari central a tocar del públic. D’això se’n diu anar sense xarxa. Sort que els dos actors són en Lluís Soler i en Xavier Ripoll, si no, potser hauriem patit. Tant de bo sempre que anés al teatre sentís el text tan ben dit com el diuen ells dos. Amb aquelles veus, aquella dicció, aquell to… Sembla que et vulguin acariciar amb les paraules (i tot sovint ho aconsegueixen). I no parlarem de com es mouen. L’exhibició física que fa el Xavier Ripoll a la darrera escena no pot deixar ningú indiferent i el moviment elegant i subtil d’en Lluís Soler, malgrat la seva envergadura, hauria de fer enrogir més d’un i més de dos actors més joves i esbelts.
És el moment de confesar que mai no m’han agradat les novel·les d’Amélie Nothomb, i ho puc afirmar amb molt coneixement de causa perquè, malgrat això, me n’he llegit moltes. Vaig tenir una professora de francès que me les feia llegir com a lectures recomanades… Malgrat això, vaig gaudir del text. Així que em temo que el mèrit deu ser del Pablo Ley que aprofitant les virtuts (que les té) de l’autora, rebaixa els seus defectes i ens proporciona una història neta, ben narrada, amb els ritmes molt estudiats i la intriga ben dosificada. Els lectors habituals de l’autora, encara que no coneguin el text en concret, com era el meu cas, el veuran venir de lluny. Però tot i així veure el tango interpretatiu (sí, no és un duel, és un tango) que té lloc en escena és prou interessant per quedar-se enganxat a la butaca i tallar-te la respiració.
Poques vegades surts del teatre amb la sensació d’haver assistit a una interpretació magistral. Per mi el passat dimecres va ser una d’aquestes vegades.