Confesso que no han estat gaires les vegades que he vist Rosa Maria Sardà al teatre (potser només dues o tres) però sempre, sempre, em deixa clavada a la cadira. Hi ha alguna cosa en les seves interpretacions, en la forma com fa i diu el text com si la cosa no anés amb ella, que em fascina irremediablement. Perquè ho fa com si fos senzill, obvi i inevitable.
I suposo que per això Lluís Pasqual decideix deixar-ho tot a les seves mans en aquest Crecenunsoldéu, un monòleg a tres veus que neixen totes de la mateixa actriu. Rosa Maria Sardà, un faristol i un senzill joc de llums. No cal res més. No conec gaires actrius capaces de fer el que fa ella amb els peus clavats a terra, i poc més que el seu rostre, les seves mans i la seva veu.
Crecenunsoldéu és, potser, menys original que el seu text germà (Dona no reeducable). La història que ens explica la tenim, potser, més sentida, i li manca la força de la bufetada de realitat que suposa l’altre. Tot i així, aquestes tres dones (una jove palestina, una jueva professora d’universitat i una soldat estatunidenca) que viuen en una de les zones més violentes del món ens resulten properes, reals i entranyables, tot i els seus problemes i les seves inevitables contradiccions.
Rosa Maria Sardà les interpreta gairebé sense transicions i aconsegueix donar a cadascuna d’elles el seu espai, la seva veu, mentre ens condueix per una història complexa i d’intensitat creixent amb un final inesperat. Ho fa, això sí, amb el text a la mà. I ho entenc. Més d’una hora, tres personatges i ningú per fer-te un cop de mà si fallen les forces. Sortir amb el text a la mà és un acte de valentia i honestedat. Millor el text a la mà que arriscar la funció. Però no, el que veiem no és una lectura dramatitzada. És una opció de direcció.
Crecenunsoldéu és un regal per a la Sardà i la Sardà és un regal per al públic. Haurem d’agrair-li-ho (de nou) a Lluís Pasqual.