De Damasc a Idomeni

Els veiem cada dia a les notícies. Potser no tenim gaire clar què passa exactament, quins són els bàndols o per què lluiten (com a mínim a mi se m’escapen molts detalls), però el que està clar és que hi ha persones com nosaltres que cada dia pugen a barques i llanxes molt precàries per fugir de la violència i la mort. Molts d’ells s’ofeguen al mar. I ningú no hauria de morir d’aquesta manera.

Per això, el col·lectiu Barcelona Playwrights va decidir esbrinar quant costava mantenir durant 15 dies el vaixell que l’ONG Proactiva Open Arms té al Mediterrani per a rescatar aquests refugiats que intenten arribar a Europa, i organitzar un esdeveniment solidari per a recaptar fons. 22.400 euros exactament.

Amb la complicitat del Teatre Lliure, que va posar a disposició la Sala Fabià Puigserver, i la de 20 dramaturgs, 20 directors i 20 intèrprets, De Damasc a Idomeni feia el que podríem anomentar microteatre de proximitat. Monòlegs inspirats en l’emergència dels refugiats interpretats al voltant d’una taula amb nou persones de públic. Cada taula veia sis monòlegs aleatoris. Suficient.

Hi havia textos de tot tipus, tots amb dos denominadors comuns: intensitat i compromís. Penso que tot sovint la ficció del teatre pot ser molt més eficaç a l’hora de transmetre fets reals que un documental. Els espectadors tenim la pell molt gruixuda, els telenotícies i la telerealitat ens han tornat escèptics i cínics. Ens acostumem a mirar-ho tot de lluny perquè no ens afecti, però davant la “ficció” baixem les barreres i quan, a sobre, l’actor t’està mirant als ulls, la potència del que explica va directa a l’ànima, al cor, a la consciència.

Això és el que vam viure a De Damasc a Idomeni. Entre els sis textos que jo vaig veure hi havia de tot. Cristina Clemente apostava per la descripció del panorama internacional en clau de joc de taula. Un text intel·ligent, punyent i activista que em va encantar. Josep Maria Miró va parlar dels fotògrafs de guerra i el seu paper en la comunicació del que passa. Llàtzer Garcia va decidir mirar a casa i imaginar-se com és tenir un refugiat com a veí, al nostre mateix edifici. Gemma Brió ens va explicar les excuses que tot sovint ens posem per mirar cap a una altra banda sense remordiments, i Marc Rosich i Mercè Sarrias es posaven a la pell de dues refugiades en trànsit, una que intenta no oblidar per no perdre l’esperança, l’altra amb la necessitat de defensar-se en un entorn hostil.

Les interpretacions de tots els actors van ser més que impecables. Àurea Márquez i Fina Rius em van desarmar amb la seva  intensitat i la seva força; Lluís Homar va decidir no parlar (el seu text sortia d’un petit altaveu) i concentrar la seva energia en mirar als ulls de cadascuna de les persones de la taula; i veure tan de prop a Marta Marco, Sílvia Bel i Àlex Casanovas va ser tot un luxe.

La nit va acabar amb un breu discurs de Rosa Maria Sardà i l’ovació dempeus a tots els creadors i participants.

L’única cosa que lamento és no poder tenir accés a la resta de textos. M’hauria agradat conèixer les creacions de tota la resta de dramaturgs i penso que serien una excel·lent eina de sensibilització (potser es pot fer un petit llibre solidari?).

Sigui com sigui penso que De Damasc a Idomeni demostra que el teatre és una eina eficaç per sensibilitzar i transmetre missatges socials i polítics. Tant de bo aquesta mena d’iniciatives no calguessin, però, com que no és el cas, cal celebrar la seva existència i felicitar els organitzadors.

Al cap d’un parell de dies vam saber que la recaptació havia estat de 21.000 euros, 1.400 menys que l’objectiu marcat.

La bona notícia és que el compte de Proactiva Open Arms segueix obert: ES59 1491 0001 2121 8580 1020.

 

De Damasc a Idomeni
Karama: Marc Angelet, Oriol Tarrasón i Vicky Peña / Welcome Refugees: Gemma Brió, Magda Puyo i Marta Marco /  Crits: Marta Buchaca, Lluís Pasqual i Jordi Bosch / Només una setmana:Jordi Casanovas, Ferran Utzet i Míriam Iscla / Despertar: Clàudia Cedó,  Josep Maria Mestres i Mónica López / Em toca: Cristina Clemente, Sergi Belbel i Sílvia Bel / L’illa: Guillem Clua, Juan Carlos Martel Bayod i Mamen Duch / Refugiada en blanc i negre: Daniela Feixas, Ramon Simó i Rosa Renom / Crazy Holidays!:  Marta Galán, Carol López i Aina Clotet / Monòleg sobre el camí cap a la universitat: Llàtzer Garcia, Xavier Albertí i Lluís Homar / Rai: Josep Maria Miró, Xicu Masó i Àlex Casanovas / L’alegria: Pau Miró, Sílvia Munt i Eduard Farelo / Tractat de mà estricta: Jordi Oriol, Iban Beltran i Toni Sevilla / Monòleg per a Pol López: Pere Riera, Pau Carrió i Pol López / Només en queden restes, de la capa de superheroi: Anna Maria Ricart, Carme Portaceli i David Bagés / Un bolígraf : Marc Rosich, Jordi Prat i Coll i Àurea Márquez / Mar furiós: Marilia Samper, Alícia Gorina i Emma Vilarasau / Una cosa important: Mercè Sarrias, Imma Colomer i Fina Rius / La meva il·lusió és canviar la història (dixit):  Victoria Szpunberg, Àlex Rigola i David Selvas / No Goodbyes: Joan Yago, Carlota Subirós i Ivan Benet.
Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Data: 12/09/2016. Fotografia: Barcelona Playwrights.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.