De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda

No fa una setmana que la Neus Molina em preguntava a la secció Entredos del programa d’iCat Entre Caixes (minut 1.00.00) si era difícil fer una crítica negativa. Vaig respondre-li el que responc sempre que algú em pregunta això: que sí, que per mi és molt més fàcil dir coses maques d’un muntatge però que, alhora, ningú no m’obliga a fer el que faig i fer crítiques negatives forma part de la meva responsabilitat. Al cap i a la fi, qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Tot això per dir que soc vinguda a posar aigua al vi i és que, després de veure De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda de La Calòrica, i malgrat l’entusiasme generalitzat a les xarxes, penso que no és ni de bon tros l’obra mestra ni el pas endavant en el seu llenguatge que alguns proclamen.

Però anem a pams, que avui la cosa va de matisos, aquesta cosa tan absent a twitter i a les ressenyes de deu línies.

A De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, La Calòrica aborda un tema que no havia tocat fins ara, l’emergència climàtica, i ho fa entrellaçant dues trames: una «basada en fets reals» en la que els membres de la companyia s’interpreten a si mateixos i expliquen un problema que van tenir al seu local d’assaig que els va portar a una delirant negociació amb els seus veïns de finca i una altra que retrata una mena de congrés de negacionistes climàtics. La primera trama funciona com a metàfora, mentre que la segona aposta directament per la farsa, i qualsevol de les dues, amb algun ajustament, podria funcionar com un espectacle independent (una mica com passava amb Sobre el fenomen de les feines de merda i Bluf, que abordaven el mateix tema des de perspectives diferents i funcionaven perfectament com a díptic). Malauradament, la decisió de juxtaposar d’ambdues trames genera una reiteració excessiva i un esgotament ràpid de la metàfora de l’edifici de veïns, que s’allarga en excés presentant una vegada i una altra escenes costumistes de les vides privades dels inquilins que aporten poca cosa al conjunt, fan perdre ritme i només estan al servei de l’escena de la reunió. Una escena que, també cal dir-ho, és un dels moments més brillants del muntatge tant des del punt de vista dramatúrgic com interpretatiu.

D’altra banda, i per primera vegada en la trajectòria de La Calòrica, ens trobem amb un text que deixa massa espai a l’autocomplaença. Així com a muntatges com Fairfly, Els Ocells o Bluf podíem riure de les nostres pròpies contradiccions a través dels errors i les contradiccions dels protagonistes, a De què parlem… tenim tota l’estona un lloc on agafar-nos per mirar-ho tot de lluny. A la trama de l’escala, ens podem identificar tranquil·lament amb els membres de la companyia, els únics que mostren seny enmig de la crisi (i no, amb l’escena final no n’hi ha prou) mentre que el congrés de negacionistes és tan esperpèntic que no hem de patir gens. Fent una comparació amb la pandèmia que vivim, nosaltres no som Miguel Bosé ni Victoria Abril ni tampoc accionistes de cap farmacèutica, per tant no som culpables de res i som superresponsables sempre (oi?).

Així, el muntatge avança amb ritme irregular durant una hora i quaranta-cinc minuts, una durada insòlita per a aquesta companyia, que em fa preguntar-me si el fet d’estrenar al Nacional no els ha obligat a modificar tempos i fer alguna concessió al públic més mainstream, el que no va al teatre a ser qüestionat sinó reafirmat. I, així, no puc evitar preguntar-me si el preu que es paga per arribar al TNC no és massa alt, però aleshores recordo la precarietat imperant en aquesta ciutat i com estrenar a un teatre públic és pràcticament l’única opció de què et surtin els números i decideixo que millor callo. I, en el fons, me n’alegro que els Calòrics hagin arribat al TNC, era de justícia de feia temps.

D’altra banda, si parlem de posada en escena i qualitat interpretativa, només puc fer que lloances. Albert Pascual demostra un cop més la seva habilitat per crear espais i vestuaris inoblidables, des de la gamba al bar de l’hotel, passant pels personatges del congrés, fent-se seva la sala petita amb estil i comoditat. També Israel Solà demostra el seu ofici i presenta una posada en escena sempre a favor de la interpretació, cosa que pot fer gràcies al talent inesgotable amb què compta la companyia: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol, que signen unes interpretacions impecables, versàtils i plenes de comicitat, acompanyats en aquesta ocasió per Mònica López, encarregada d’obrir foc amb un monòleg magistral que és, sens dubte, el fragment de text més intel·ligent de tota la peça (signat, com sempre, per Joan Yago). També s’agraeix sentir al TNC variants de català diferents de l’estàndard central, les pròpies de López, Truyol i Francès. Tant de bo passés més sovint.

No em malinterpreteu, un dia regular de La Calòrica és molt millor que el millor dia de molta altra gent, i malgrat no comprar el conjunt, mentiria si digués que no vaig riure o no vaig gaudir de molts moments del muntatge (amb menció especial al duel interpretatiu Truyol-López, que em va fer gaudir com una boja), però malauradament De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda no està a l’altura dels darrers muntatges d’una companyia de la qual, ja em perdonareu, només n’espero l’excel·lència. 

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda
Autoria: La Calòrica. Direcció: Israel Solà. Text: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mònica López, Marc Rius i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació:
Raimon Rius. Vídeo: Aharón Sánchez. Caracterització: Anna Rosillo. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Ajudant de direcció: Marta Aran. Ajudant d’escenografia: Joana Martí. Ajudant de vestuari: Carlota Ricart. Construcció escenografia: PASCUALIN ESTRUCTURES STAGE TECNOLOGIES, SL. Confecció vestuari: Goretti Puente. Ajudant de moviment: Davo Marin. Construcció màscara (gamba): Carles Piera. Pròtesis: David Chapanoff. Producció: Teatre Nacional de Catalunya.
Data: 06/03/2021. Sala: Sala petita. Teatre Nacional de Catalunya. Fotografia: May Zircus/TNC.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.