S’obre el teló i es veu una gàbia. No, no és un acudit dolent, és l’inici de Dies de vi i roses. I, quan dic una gàbia, em refereixo a una gàbia d’uns 3 metres d’alt, amb quatre parets, que bloqueja la visual del públic i impedeix que els actors surtin d’escena. Haurem de felicitar el director per la subtilesa de la seva metàfora. Si no ens ho arriba a posar d’aquesta manera, a un pam del nas, no haguéssim entès que l’alcoholisme és la presó de l’ànima. Li ho agraïm de cor.

Amb aquest plantejament d’escenografia ja no podíem esperar gran cosa i, en aquest sentit, l’obra no defrauda. La direcció és obvia, simplista, i fa tot el que pot per anar en contra dels dos pobres actors. Aquesta és l’única cosa bona del muntatge, que malgrat que ho tenen tot en contra (la gàbia que els separa totalment del públic, un vestuari que els empasta amb el fons i una direcció sense rumb) els actors salven la seva feina amb professionalitat i entrega. Empatitzes amb els personatges i les seves desgràcies.

Malgrat tot, el text no funciona. És lent, és repetitiu, és obvi. Estem d’acord que la premissa no és per llençar cohets (la davallada als inferns d’un matrimoni d’alcohòlics) però es podia haver fet millor.

Malauradament és la tercera vegada consecutiva que surto del Teatre del Raval amb la sensació d’haver perdut el temps. Molt em temo que no n’hi haurà una quarta.

Dies de vi i roses – Text original: J. P. Miller. Versió: Owen McCafferty. Traducció: Berta Vilageliu. Direcció: Lluís Burset. Repartiment: Silvia Escuder i Xavier Ripoll. Sala: Teatre del Raval. Data: 28/10/12.