Dogville: un poble qualsevol - (c) Ros Ribas

La pel·lícula de 2003 de Lars von Trier Dogville és una faula macabra sobre la maldat humana. Sobre com el poder ens fa embogir i oblidar la humanitat de l’altre, sobre com l’abús és la moneda de canvi de la nostra societat. 

D’altra banda, i malgrat estar protagonitzada per una dona, el que no és Dogville és una faula d’empoderament femení, ni la història d’una guanyadora, ni tant sols la d’una supervivent. I crec que ha estat l’intent (potser inconscient) de convertir una cosa en l’altra el que fa que el Dogville del Teatre Lliure grinyoli pels quatre costats.

Pau Miró i Sílvia Munt signen una dramatúrgia que dedica més temps a justificar-se a si mateixa que a fer avançar l’obra. Com si els dramaturgs tinguessin por que l’espectador no llegís correctament l’acció, els personatges es dediquen a reiterar els fets amb paraules i a detallar els motius i les raons de les seves decisions. Pel camí, el text i la posada en escena (que signa només Munt) cometen errors com ara pretendre que els crits des del magatzem només se senten quan resulta dramàticament apropiat o que els personatges canviïn de parer i d’emocions en una sola frase i repetidament (fet que trenca qualsevol progressió dramàtica).

Així les coses, el repartiment, format per un grup d’intèrprets de qualitat contrastada, no aconsegueix aixecar un muntatge que juga al realisme però que resulta constantment inversemblant.

Tampoc no ajuda, en aquest cas, la durada. Jo, que defenso a mort els muntatges de 60 minuts, penso que per cuinar el drama que proposa Dogville caldrien ben bé dues hores (la pel·lícula en dura tres). Si no, totes les reaccions resulten exageradament precipitades i els maltractaments que rep la protagonista, escassos per resultar coherents amb els danys. Tampoc no comparteixo l’opció de canviar el final, precisament pel que deia al primer paràgraf: Dogville no va d’empoderar-se, va de com funcionen els mecanismes de poder i de la maldat que els impregna.

Dogville sembla gairebé un producte de sala privada, carregat d’inputs i de noms fàcilment comercializables, dissenyat per omplir la Puigserver nit rere nit. Potser m’equivoco, però a mi, que soc malpensada de mena, em fa la sensació que l’antiga direcció del Lliure va voler respondre a la queixa de que no es deixava entrar directores ni dramaturgues a la sala gran del Lliure amb aquest muntatge, un muntatge pensat des de la por a punxar (d’aquí la sobrecompensació de mitjans i d’inversió) i no pas des de la confiança. Per pensar-hi.

Dogville: un poble qualsevol

De Lars Von Trier. Dramatúrgia: Pau Miró i Sílvia Munt. Direcció: Sílvia Munt. Intèrprets: Andreu Benito, Joel Bramona/Jaume Solà, Bruna Cusí, Anna Güell, Andrés Herrera, Josep Julien, Lluís Marco, Áurea Márquez, Albert Pérez, Alba Ribas i David Verdaguer. Traducció de l’anglès: Pau Miró. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Mercè Paloma. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: David Bofarull (a.a.i.). So: Damien Bazin. Vídeo: Daniel Lacasa. Ajudant de direcció: Tilda Espluga. Suport a la direcció: Daniela Feixas. Ajudant d’escenografia: Enric Romaní. Ajudant de vestuari: Nadia Balada. Alumne en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre de Barcelona: Lluc Ubach. I els equips del Teatre Lliure. Producció: Teatre Lliure.

Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Sala Fabià Puigserver. Data: 11/05/2019. Fotografia: (c) Ros Ribas.

Comparteix aquesta entrada a: