Les dones haurien de formar part de les programacions regulars dels teatres en una proporció similar o equivalent als homes.

De fet, podria posar aquí el punt i final d’aquest text, perquè la idea que vull transmetre ja està dita, perquè la frase anterior és bàsicament la idea que exposaré. Llegida així sona fins i tot ridícul haver de dir-ho, però, després d’anar dos dies seguits al Teatre (potser no tan) Lliure de Montjuïc a veure els Clàssics desgenerats, integrats en aquest cicle que han anomenat Dones Lliures, he sentit que havia de dir alguna cosa.

I la primera cosa que vull dir és que estic farta.

Estic farta d’anar a cicles de dones, propostes per a dones, coses de dones, en general. En primer lloc perquè, oh, sorpresa, només hi anem dones, i, si m’apures, més o menys les mateixes, perquè el gruix dels tios quan veuen la paraula dones a la porta pensen que la cosa no va amb ells, i hi ha moltes ties que els passa exactament igual. Em sap greu, però l’etiqueta “dones” tira enrere (la de “feminista”, ni t’explico) perquè vivim a una societat misògina perquè, per molt que diguin ara, les dones ni estem de moda ni ho hem estat mai.

En segon lloc perquè he arribat a la conclusió que cada vegada que fem quelcom de dones estem acceptant tàcitament que l’espai pertany als homes i que nosaltres, bàsicament, som una anormalitat. I això no és cert. L’espai no pertany per dret als homes cis blancs i, per suposat, ells no ens cedeixen espais ni ens deixen fer res. Els homes cis blancs estan sobrerrepresentats (per no ser, no són ni el 50 % de la població) i acaparen l’espai públic perquè portem una inèrcia de segles (de mil·lenis) i vivim en un context que es diu patriarcat i és una bona merda. Però ni els debem res ni els hem de donar les gràcies per res. L’espai és nostre, de totes, i són ells els que haurien de moure el cul i assumir-ho d’una vegada.

Així, malauradament, el cicle Dones Lliures i els seus Clàssics desgenerats no deixa de ser una rentada de cara d’una institució que no té punyeteres ganes de canviar  (al nomenament d’ahir de Juan Carlos Martel com a nou director em remeto) i que bàsicament vol sortir bé a la foto i fer callar les feministes quan ens queixem. I ho fa perquè pot fer-ho, perquè l’entorn és tan precari (gràcies, en part, a ells mateixos) que cap dona no dirà que no a la oportunitat de treballar en un ens públic que paga bé i que, al final té prestigi. Perquè no s’ho poden permetre perquè, potser us sorprendrà, però la precarietat i la dignitat no acaben de conviure gaire bé.

Per tant, no cal dir-ho, això no és una crítica a totes les dones que han participat en el cicle (que només tenen tota la meva admiració) és una crítica al sistema que permet que això segueixi passant.

Us imagineu que en comptes de quatre dies a l’Espai Lliure havent de conviure amb Jane Eyre a la sala de Gràcia i un Lorca que només ve els mateixos quatre dies a la Fabià Puigserver, el Lliure hagués apostat per quatre o cinc d’aquestes dramaturgues i els hagués produït un espectacle durant la temporada per estrenar-lo en alguna de les seves sales? Sense etiquetes. Sense cicles. Sense treure pit. En igualtat de condicions. Com una aposta real i no com una obligació. Costa d’imaginar.

I em sap greu però, des d’ahir, encara costa una mica més.