Dybbuk

Després del bon record que tenia del darrer text de Jan Vilanova per a Sixto Paz, hISTÒRIA, i tenint en compte que les obres d’aquesta companyia sempre han aconseguit interessar-me o tocar-me d’una manera o una altra, vaig anar a Dybbuk amb ganes de repetir una bona experiència.

Però malauradament aquesta vegada la cosa no va quallar.

No es pot dir que Dybbuk sigui un mal espectacle o un mal muntatge, en absolut. En primer lloc, tenim una posada en escena molt interessant, amb una estètica pròpia i elegant. Al fons, una enorme paret negra que s’anirà omplint de noms i paraules escrites amb grans traços pels personatges, i, al davant, unes caixes il·luminades que distribueixen l’espai. Un joc de llums impecable i un ambient sonor evocador, tot rema a favor d’introduir-nos a la història de Romain Gary, aquest home de les mil cares de la literatura francesa.

D’altra banda tenim un repartiment entregat i magnífic. Un grup equilibrat que brilla en tot moment i aconsegueix fer-nos viatjar en l’espai i el temps, endavant i endarrere, sense ensopegar ni perdre el fil. Una feina mil·limètrica i exigent.

Però, pel contrari, el text no aconsegueix sobreposar-se a la seva premissa i es dedica a donar voltes i més voltes entorn d’un personatge decididament fascinant, però sense aconseguir treure cap suc a la seva història. Així com a hISTÒRIA, el personatge de Marc Bloch servia de punt de partida per a una reflexió molt més àmplia, a Dybbuk, Romain Gary esdevé un llast, perquè el relat no aconsegueix en cap moment arribar a la reflexió sobre la identitat que ens promet el programa de mà, sinó que s’ofega en un reguitzell d’anècdotes i moments que no aconsegueixen dibuixar els motius ni el personatge. L’enigma que és Romain Gary s’empassa la trama i ens obliga a caminar a les palpentes a les fosques intentant muntar un trencaclosques al qual li falten peces.

En realitat, de Dybbuk esperava el que ells mateixos prometien, saber què hi ha darrera un frau com el que va cometre Gary, comprendre què empeny un home a crear un àlter ego d’aquesta magnitud; però vaig sortir amb la sensació que, malgrat tenir totes les dades i la seqüència de fets, no tenia el més important, les motivacions (malgrat que és cert que a la darrera escena intenta explicar-les a cuita corrents i en cinc frases) i, és clar, no és el mateix.

Dybbuk
Autor: Jan Vilanova Claudín. Direcció: Pau Roca. Intèrprets: Patrícia Bargalló, Pepo Blasco, Víctor Pi i Pau Roca. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Berta Riera. Música i so: Txume Viader. Moviment: Montse Colomé. Disseny del cartell: Edu Buch. Fotografia del cartell: Francesc Piñol. Ajudant de direcció: Jan Vilanova Claudín. Producció: Gerard Belenes i Adriana Nadal. Màrqueting: David Costa i Maria Antolín. Una coproducció de Sixto Paz, Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia i Temporada Alta 2016.
Sala: Sala Beckett. Sala de baix. Data: 18/02/2017.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.