No deixa de tenir gràcia, i m’haureu de perdonar, que en aquesta mena de festival Shakespeare paral·lel que està tenint lloc en aquests moments a Barcelona sigui precisament la companyia que porta el nom de l’autor anglès qui ha decidit llançar-se a representar l’obra d’un contemporani seu, Christopher Marlowe. I sí, és cert que s’ha especulat prou i massa sobre si Marlowe era Shakespeare i tota aquesta mandanga, però em reconeixereu que resulta irònic.
Com irònic resulta que jo encara no hagués anat a veure res dels Parking Shakesperare. I això que cada estiu em dic: “Què xulo això que fan al parc de l’Estació del Nord”. Però després, no sé què passa que mai m’acaba de quadrar l’agenda.
El cas és que aquest Eduard II dels Parking Shakespeare em va agradar força. Suposo que la culpa va ser, sobretot, de l’adaptació i la direcció. La caracterització del rei d’Anglaterra i els seus nobles com una colla de nens irresponsables que juguen a fer la guerra em va semblar brillant. També els “comunicats de premsa” plens de referències més o menys obvies a l’actualitat. Però per sobre de tot em va semblar que el text estava molt ben treballat. La traducció era bona i les escenes es succeïen amb bon ritme. Malgrat que em va costar uns minuts ubicar-me (suposo que no m’esperava aquest punt de partida), un cop vaig agafar el fil de la història, aquesta em va enganxar totalment. Un rei que posa en perill la seva corona i posició quan s’enamora d’un home plebeu. Uns nobles ofesos no per l’amor homosexual sinó pel fet que aquest plebeu sigui la mà dreta del rei. Una història que em va sonar moderna, actual i trepidant. Un encert de text.
Malgrat això, he de dir també que les interpretacions em van semblar més aviat fluixes. Després de passar-me tants anys sentint a parlar dels Parking Shakespare (i tenint en compte que acostumen a actuar sense cap mena de suport tècnic) pensava que em trobaria una altra cosa. Els actors estaven correctes però poca cosa més. Vaig trobar les seves interpretacions planes i monolítiques. Vaig trobar a faltar més matisos, més emoció, més complexitat en els personatges.
Eduard II és un text interessant que em va atrapar totalment i em va fer venir ganes de conèixer millor el seu autor. Pel que fa als Parking Shakespeare, crec que hauré de tornar-los a veure (potser en el seu entorn natural) per poder acabar de decidir si realment són tan bons com diuen o si, al contrari, resulta que s’ha donat un cas de molt soroll per no res.