El coratge de matar

Hi ha vegades (per sort en són poques) que vas al teatre i surts amb la sensació que potser hauria estat millor quedar-se a casa fent rentadores o pentinant el gat. Amb El coratge de matar em va passar precisament això. No és que m’avorrís, és que vaig sentir que estava perdent el temps.

Vagi per endavant que l’únic culpable de la meva manca d’entusiasme va ser un text buit, efectista i previsible obra del dramaturg suec Lars Norén. Tant la posada en escena, amb una escenografia i unes llums evocadores, com les interpretacions, amb uns magnífics Nao Albet, Manel Barceló i Maria Rodríguez, em van semblar impecables i en la línia de la creació de l’autor.

Però el text… ai, el text. Amb una trama inexistent que es podria liquidar en dues frases o deu minuts i una manca d’introspecció preocupant, ens trobem uns personatges observats molt de lluny. Com a espectadors desconeixem antecedents i motivacions, i només ens queda aquest ambient incòmode i tensió constant que deixa de ser interessant ben aviat, quan veus que l’autor no pensa explicar absolutament res i, en canvi, ja veus cap a on va l’obra (que, per cert, té com a títol l’espòiler més impúdic de la història). Tot plegat, 99 minuts de tensió incòmoda i un de clímax cantat. Un clímax que no és cap traca sinó, més aviat, una piula.

És una llàstima veure tant d’esforç i talent al servei d’un text tan minso. Esperem que la dramatúrgia escandinava tingui millors peces que oferir-nos en un futur.

 

El coratge de matar

Autor: Lars Norén. Direcció: Magda Puyo. Traducció: Joan Casas i Carolina Moreno. Repartiment: Nao Albet, Manel Barceló i Maria Rodríguez. Escenografia: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Maria Domènech. Composició: Nao Albet. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Toni Santos. Audiovisual: Júlia Simó Puyo. Ajudant de direcció: Mònica Bofill. Ajudant d’escenografia: Marc Salicrú. Ajudant d’audiovisuals: Joaquim Otero. Producció: Teatre Nacional de Catalunya i Velvet Events.

Sala: Teatre Nacional de Catalunya. Sala Petita. Data: 19/10/2016. Fotografía: (c) May Zircus / TNC

Comparteix aquesta entrada a:

2 Comments

  1. ximo vidal mora 28/10/2016 at 18:47

    Sempre he cregut que els crítics, haurien de comentar tant sols les obres que els agradaren…la resta…deixar-les viure…

    Reply
    1. Gema Moraleda 31/10/2016 at 19:35

      Benvolgut Ximo,

      Gràcies per comentar. Jo, en canvi, penso que parlar només del que ens agrada és massa fàcil i poc enriquidor. Tot són opinions i ningú no ens obliga a estar d’acord. Aquesta és la gràcia de tot plegat.

      Salutacions,

      Gema

      Reply

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada