Crec que el més honest és començar dient que mai no he llegit res de Henry Miller. De fet, aquest va ser un dels motius que em va empènyer a veure aquest muntatge, descobrir un text d’aquest autor. I, què voleu que us digui, va ser de lluny la peça de l’equació que menys em va interessar.
I sí, això és una qüestió de gustos i de referents, és clar. Jo tinc una tendència a connectar entre poc i gens amb els autors estatunidencs masculins d’aquesta època. És el que hi ha. I El somriure al peu de l’escala em va semblar una història ben poc interessant, amb un protagonista massa ocupat en ser un desgraciat.
Sort de la posada en escena. Perquè si bé és cert que el text va arribar un moment que va convertir-se per mi en so ambient, el que m’entrava per la vista era ben bé una altra història. A un Espai Lliure convertit en una petita carpa de circ, Jordi Martínez encara aquest monòleg (perquè és bàsicament un monòleg) molt ben acompanyat de Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt i Griselda Juncà. El muntatge té dos ritmes, d’una banda el dels moments en solitari de Jordi Martínez, on l’actor mostra tot el seu talent pel drama i la introspecció, i de l’altra, els moments de circ, on podem gaudir del Jordi Martínez pallasso fent parella amb Joan Arqué o dels números d’acrobàcia de la increïble Griselda Juncà, amb un domini de les teles i el trapezi hipnòtics, amb una combinació d’elegància, resistència i força física que per si mateixa, justifica la visita al Lliure.
Menció especial també per Oriol Boixader i el seu pallasso trist i la Tanja Haupt, sempre present amb la música, però també per l’impecable treball d’il·luminació de Quico Gutiérrez i el vestuari amb referències pictòriques de Goretti Puente.
El somriure al peu de l’escala és un muntatge que només pot qualificar-se d’excel·lent des de tots els punts de vista. Llàstima que tota aquesta feina estigui al servei d’un text que s’embranca en una crisi existencial sobre la identitat i la felicitat que, personalment, vaig sentir molt i molt llunyana.
El somriure al peu de l’escala
Autoria: Henry Miller. Direcció: Ramon Simó. Intèrprets: Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt, Griselda Juncà i Jordi Martínez. Traducció de l’anglès: Màrius Serra. Escenografia: Ramon Simó. Vestuari: Mariel Soria. Música original: Joan Alavedra. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Assessoria de circ: Lei Mendoza. Ajudantia de direcció: Soles Velázquez. Construcció d’escenografia: Arts-cènics. Confecció de vestuari: Goretti Puente. Retrat de Jordi Martínez (graffiti): AXE Colours. Gos bordant a la lluna de Joan Miró (1926) cortesia de Successió Miró (©Successió Miró 2018). Producció: Teatre Lliure. Seguiment dels assaigs: Núria Ramis, alumna del MUET.
Sala: Teatre Lliure de Montjuïc. Espai Lliure. Data: 02/04/2019. Fotografia: (c) Ros Ribas.