El vídeo no el veu ningú

Si hi ha alguna cosa que em fascina dels dramaturgs britànics moderns és la seva capacitat d’abordar temes, a priori, ben poc teatrals i convertir-los en textos dramàtics. Recordo ara un parell de mostres del que jo anomeno “teatre immobiliari”: Benefactors, de Michael Frayn i L’arquitecte, de David Greig. Dos textos que aborden temes com la família, l’amor, la traició o el fracàs amb l’excusa de l’ordenament urbanístic d’una ciutat. Com us heu quedat?

El cas d’El vídeo no el veu ningú eleva aquesta capacitat a la categoria d’art. Si algú m’haguès dit mai que m’agradaria una obra de teatre que té com a tema principal els focus group de les investigacions de màrqueting, m’hagués posat a riure i no hauria parat.

Però això és el que és. Una dona, genial Gabriela Flores, en un moment molt delicat de la seva vida, es veu abordada per una enquestadora enmig del carrer. Sense saber dir que no, però sense gaires ganes, acaba a una entrevista personal amb un tauró del màrqueting que vol saber-ho tot sobre els seus hàbits de compra de pizzes congelades (“amb les seves pròpies paraules”). Ella decideix marxar, però ell li ofereix feina: “Jo crec que tu podries fer el que faig jo”. Ella primer se’l mira per sobre l’espatlla, és massa bona per aquesta feina, però hi acaba caient.

El que segueix és una reflexió lúcida i molt ben portada sobre la nostra societat capitalista. Sense dogmatismes ni frases grandiloqüents ens enfronta amb una imatge no gaire agradable de nosaltres mateixos, perquè, com la protagonista, tots en algun moment hem enterrat els nostres principis i els nostres escrúpols pensant que no teníem més opció, que la societat és així i és el que hi ha. Ja.

En l’apartat tècnic, un deu. Tant l’espai escènic creat pel Paco Azorín, com el moviment del Ferran Carvajal (sempre excel·lent), com la direcció de la Carme Portacelli constitueixen una proposta arriscada però molt ben portada. És una llàstima que no hagi trobat una bona fotografia de l’escenari perquè la combinació de pantalles gegants amb cabines telefòniques practicables és una de les millors escenografies que he vist darrerament.

Per mi, la gran sorpresa d’aquest Grec.

Ah, i per cert, és mentida. El vídeo el veu tothom…

 

El vídeo no el veu ningú – Autor: Martin Crimp. Traducció: Joan Sellent. Direcció: Carme Portacelli. Repartiment: Gabriela Flores, Francesc Garrido, Albert Pérez, María Rodríguez, Martí Salvat i Diana Torné. Sala: Mercat de les Flors. Data: 19/07/12.

Comparteix aquesta entrada a:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.