La família és font inesgotable de conflicte tant a la realitat com a la ficció. De fet, deu ser aquest el motiu pel qual aquesta mena relats no desapareixen mai del panorama, son un mecanisme catàrtic perfecte: serveixen tant a qui escriu com a qui mira. Qui escriu, probablement, pot donar sortida a tota mena de traumes personals i dur-los a l’extrem; qui mira, se sent menys sol amb els seus problemes del primer món. Perquè això és que reflecteixen gairebé sempre aquestes comèdies: la tristor existencial de les nostres petites vides que sempre podrien ser millors.
De fet Els gossos situa una família a l’ull de l’huracà de la crisi dels 40 d’una de les parelles protagonistes. Servidora, que porta mitja vida queixant-se de la quantitat absurdament alta de literatura dedicada a aquest punt d’inflexió vital, comença a entendre el fenomen ara que acaba de complir els 39. No em malinterpreteu, segueixo pensant que les ficcions sobre les crisis de la mitjana edat són un avorriment, però començo a empatitzar amb les persones que les firmen. Si sobrevius, com a mínim vols tenir la teva medalla.
En aquest cas Nelson Valente ens proposa una festa d’aniversari que bé podria ser un diumenge qualsevol a ca els sogres. La conversa es va extingir fa una dècada, les anècdotes són les mateixes de sempre i l’homenatjada sembla la menys entusiasmada de tots. Mica en mica descobrirem què és el que li passa a aquesta dona (Sandra Monclús) que, en el moment que obri la boca generarà un daltabaix de proporcions ben respectables. Amb els mals del capitalisme i la insatisfacció com a eixos centrals, aquesta dona (que ha tingut un mal dia) posarà en qüestió tota la seva vida i, de retruc, els de qui l’envolten.
El text resulta entretingut però irregular. Una arrencada una mica lenta, que aconsegueix, potser massa, transmetre el tedi dels dinars familiars mal avinguts; una estructura una mica previsible articulada a través dels diferents monòlegs de catarsi dels protagonistes i un conflicte potser massa pla pels 90 minuts de durada desllueixen una història amb molts ingredients per emmirallar-nos i que també té moments brillants, divertits i (malauradament) reals com la vida mateixa.
El repartiment funciona a la perfecció i estableix una bona complicitat des del començament. Vaig gaudir molt amb la feina de Sandra Monclús, que juga amb la seva presència silenciosa en les primeres escenes i sap modular l’energia quan els esdeveniments es precipiten. També em va agradar Albert Pérez, amb un personatge pesat i impertinent pensat per treure de polleguera qualsevol. D’altra banda, m’hauria agradat veure més apretats els personatges de Joan Negrié i Mercè Arànega, tots dos impecables, com no podia ser d’una altra manera, però potser massa continguts per direcció.
Els gossos intenta fer una comèdia argentina amb una família de classe mitjana catalana i és potser aquesta combinació el que em va desconcertar una mica. Serà perquè els catalans som massa correctes per trencar plats o cridar sense control o perquè els nostre conflictes són massa petitburgesos per resultar hilarants. Tanmateix, el muntatge resulta un bon entreteniment per desconnectar de la problemàtica urgent i recordar que, amb pandèmia o sense, la vida segueix sent més o menys com sempre.